Algú podria dir que La noia i el mar és una obra autobiogràfica, inspirada lliurement en la novel·la Coixí d’herba de Natsume Soseki, que ens narra l’estada de l’autora a la residència d’artistes de la Vila Kujoyama, a Kioto, l’octubre de 2019, quan el poderós tifó Hagibis va assotar les costes de la regió de Kanto. Però La noia i el mar és més que això. L’obra s’enceta amb un passeig,  aparentment innocent o naïf, que esdevé, a mesura que passen les vinyetes, una cavil·lació interessant i certament bonica a través dels paisatges, l’art i el folklore del Japó. Però la rica cultura nipona no és la destinació sinó el camí que transita l’autora en forma de personatge protagonista. Podríem considerar l’obra de Meurisse com una reflexió narrativa, relativament assagística, pausada i alhora divertida, sobre com la relació amb la natura ens fa concebre la poesia, l’art, l’amor, la mort i la memòria.

nombroses referències directes i indirectes que hi ha a diferents arts i autors japonesos en moltes composicions de vinyeta i diàlegs

Perquè és cert que, tot i que és una obra recomanable per a qualsevol tipus de lector que pretenga gaudir amb un còmic al voltant dels misteris de la mirada artística, el lector que experimente un mínim sentiment japonòfil de bestreta trobarà un plaer inesperat en la lectura de La noia i el mar. Això és així gràcies a les nombroses referències directes i indirectes que hi ha a diferents arts i autors japonesos en moltes composicions de vinyeta i diàlegs, que són sempre absorbents: hi trobarem amb gust esments a les arts tradicionals del shodo –tinta japonesa–, el ukiyo-e –els coneguts i diversos gravats japonesos del “món que sura” –, o els haikús de Matsuo Basho o Issa Kobayashi, entre altres. No obstant això, moltes d’aquestes referències apareixen velades i immerses en una narració que, lluny de plantejar-se com un lluïment intel·lectual, ens desperta una sana simpatia i vol combregar amb una certa simplicitat anecdòtica, amb una volguda intranscendència al voltant dels temes que hi apareixen.

En qualsevol cas, “pintar la natura” sembla l’objectiu que té l’autora en iniciar la seua estada artística al País del Sol Naixent, i la veritat és que, des de la primera plana del còmic, aquest objectiu anirà concretant-se en vinyetes d’una bellesa exuberant, algunes de pàgina sencera, que van recordant, a poc a poc, les obres d’artistes nipons tan popularment famosos com Hokusai o Hiroshige. Però pintar la natura, en aquest cas, implica un marc narratiu centrat en una reflexió passejada i certament amena sobre la relació que s’estableix amb l’art i la natura des d’una perspectiva deliberadament personal i subjectiva, que no defuig el caràcter identitari, conscient de les distàncies insalvables i enriquidores entre Orient i Occident, i lleugerament feminista.

pintar la natura, en aquest cas, implica un marc narratiu centrat en una reflexió passejada i certament amena sobre la relació que s’estableix amb l’art i la natura des d’una perspectiva deliberadament personal i subjectiva

L’autora, amb un traç aparentment descurat de gargot –que encobreix, tanmateix, una mestria sorprenent a l’hora d’oferir-nos amb detall paisatges, enquadraments i seqüències–, ens ofereix una història a mig camí entre el record i la fantasia que, des del primer moment, ens fa somriure amb ironia còmplice. Es tracta, en efecte, d’una narració no exempta de comicitat, una història que, malgrat la importància dels temes que s’hi tracten, traspua una mirada autoparòdica evident des de les primeres pàgines, bonhomiosa en certa mesura, gràcies en part al personatge del tanuki –un animal de la mitologia japonesa semblant a un os rentador amb grans testicles–, que farà de guia a l’autora-personatge, la qual, juntament amb el lector, assumeix un rol d’observadora que es pregunta i qüestiona sobre allò que veu o creu veure –d’una forma que recorda algunes de les obres de Jiro Taniguchi, qui també assumia el passeig quotidià com a estratègia de pensament i descoberta.

Des de l’estranyesa i la meravella que sempre s’associa a la reacció que, inicialment, produeix la cultura i mentalitat japonesa en l’esguard europeu –al més pur estil lost in translation–, fins a com planteja l’autora la relació de l’ésser humà amb la naturalesa i la inspiració poètica, a través de llargues passejades, i amb les trobades i converses que va mantenint la protagonista amb la resta de personatges –alguns més reals, altres més llegendaris–, se’ns va parlant sobre temàtiques com la condició de l’art, la no divisió entre el subjecte i l’objecte artístic, o el paper de l’ésser humà davant de l’efímera existència de les coses més belles i paradoxalment duradores.

En conclusió, algú podria dir que La noia i el mar, a grans trets, és una narració autobiogràfica que amaga un lligam significatiu amb la literatura i ens ofereix una assequible meditació en vinyetes sobre l’art i la poesia, a partir del vincle suggeridor que establim amb la natura i l’espai que habitem –en un sentit físic i cultural–, també sobre l’amor i la identitat, tot emmirallant-se amb gràcia en la cultura del Japó més encisador.