El mite d’una Transició modèlica, sense violència i articulada en base a uns sòlids consensos polítics i socials resisteix bé el pas del temps i, amb ell, el règim heretat del franquisme. Amb tot i això, cada vegada es publiquen més textos rigorosos sobre els fets que l’erosionen i, alhora, permeten una reinterpretació del present tan crítica com incòmoda.

L’exdiputat de la CUP, Pau Juvillà Ballester (Lleida, 1973), de formació biòleg i vinculat des de sempre al sindicalisme llibertari, ha estat un prolífic autor d’aquests textos a què em referia centrats tant en la lluita del moviment obrer com de l’independentisme català revolucionari.

Juvillà és coautor amb Ferran Dalmau d’EPOCA, l’exèrcit a l’ombra (2010); amb Antonieta Jarne, d’El PSUC a les Terres de Lleida (1936-1986) (2014); i amb Jaume Renyer, Del FAC a la reunió de Perpinyà. La vida de Carles García Solé (2021).

Fa poc acaba de rescatar de l’oblit en ERAT, l’exèrcit de Seat. Infiltrats, guerra bruta i moviment obrer durant la Transició, un dels episodis més foscos dels primers anys de la democràcia com és la caiguda del grup armat que va sorgir de la duríssima lluita sindical al si de la factoria automobilística, autèntic bastió industrial del règim franquista i epicentre calent de les revoltes obreres de l’industrialitzat Baix Llobregat.

En aquest sentit i tal com recorda en el pròleg Benet Salellas, aquest és un volum que “forma part de l’enciclopèdia particular de l’autor centrada a fer llum en aquests espais a l’ombra de la nostra història política”. Afegeix Salellas que en aquest llibre com en la resta dels que ha escrit, “s’hi presenta la història que no ens ha estat explicada ni pels cronistes oficials del sistema, òbviament, ni sovint tampoc pels historiadors de l’esquerra oficial”.  

L’ERAT va protagonitzar algunes “expropiacions” amb la finalitat de crear una caixa de resistència que servís de suport als treballadors que en aquell moment estaven molt mobilitzats al Baix Llobregat

L’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT) naix a finals de 1977 en un clima d’agitació obrera al Baix Llobregat. La majoria dels seus militants procedien de sindicats com ara CCOO, la CNT, la UGT, o l’Oposició Sindical Obrera o el PCE (ml)-FRAP així com dels consells de fàbrica de SEAT, en què alguns havien estat delegats. Explica Juvillà que es tractava de treballadors desencantats de les organitzacions sindicals que titllarien posteriorment de “burocràtiques i claudicants” i a les quals acusarien també de dificultar i endarrerir l’emancipació de la classe treballadora. La seva aposta era combatre la repressió i l’atur, considerats agressions del Govern espanyol i la patronal. Anys després, a la presó i en incorporar-se als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) s’afegirien a l’independentisme des del “socialisme autogestionari i l’emancipació de la classe obrera” tal com resa un document del CSPC difós el març de 1980.

L’ERAT va protagonitzar algunes “expropiacions” amb la finalitat de crear una caixa de resistència que servís de suport als treballadors que en aquell moment estaven molt mobilitzats al Baix Llobregat.

El grup era heterogeni i amb alguns membres peculiars com ara Manuel Cruz Cabaleiro, el Gallego o Carlos, un delinqüent comú que es definia com a marxista-leninista, o José Juan Martínez, el Rubio, que temps més endavant havia de ser el cervell del sonat atracament al Banc Central de Barcelona el maig de 1981.

En el camí de l’ERAT es va creuar un dels personatges més inquietants dels molts col·laboradors amb què va comptar la policia franquista per a desarticular els molts grups revolucionaris que no es van resignar a una Transició sense ruptura. Es tracta de Joaquin Gambín Hernández, nascut a Múrcia el 30 de juny de 1929, conegut també com el Grillo, el Gafas i el Viejo Anarquista. Gambín, membre de la FAI, delinqüent comú i amb mitja vida arrossegant-se per les presons, es va infiltrar en diversos grups pressionat per l’exinspector de la Brigada Social José Gregorio Martín, amb qui es va trobar el 1977 al parador Costa Blanca de Xàbia. La policia el va rebatejar amb el nom en clau de Cèsar i li va encarregar la missió d’infiltrar-se en els grups anarquistes.

Gambín va fer-ho en el cas de l’ERAT i també va estar darrere de les detencions dels joves anarquistes acusats per l’incendi amb còctels molotov de la sala de festes de Barcelona Scala, el 15 de gener de 1978, després de la multitudinària manifestació convocada per la CNT contra els Pactes de la Moncloa.  Paradoxalment, en l’incendi van morir quatre treballadors afiliats a la CNT que es trobaven en aquell moment treballant en el local.

el món en què va nàixer l’ERAT ja no existeix, però sí l’aparell institucional encarregat de desmantellar el grup. Les peripècies de Gambín ens retrotrauen, recorda Salellas, a temps presents

La història de l’ERAT –molt ben relatada per Juvillà– representa tant la història d’una lluita utòpica com la constatació del poder implacable d’un Estat controlat pels vells aparells policials i judicials, capaç de qualsevol cosa per a prevaldre als canvis, a qualsevol tipus de dissidència.

Per a rescabalar de l’oblit aquesta història, Juvillà, ha treballat amb fonts documentals judicials, d’altres trobades en arxius com ara el del periodista Xavier Vinader, l’advocat August Gil Matamala o el membre de l’ERAT Manuel Nogales Toro. Però, i sobretot, ha parlat amb alguns dels protagonistes, la qual cosa atorga a aquest assaig un valor afegit.

D’acord amb Salellas, el món en què va nàixer l’ERAT ja no existeix, però sí l’aparell institucional encarregat de desmantellar el grup. Les peripècies de Gambín ens retrotrauen, recorda Salellas, a temps presents, “al descobriment de policies nacionals infiltrats en els moviments independentista i llibertari de Barcelona durant el 2022”. Tot això –recorda l’advocat i activista polític–, sense perdre de vista que avui, els grillos poden actuar des d’un portàtil de la Secretaria d’Estat de Seguretat o del Centre Nacional d’Intel·ligència, tal com ha revelat l’ús de programari espia de manera bastant indiscriminada en l’anomenat Catalangate.”