L’obra Els jueus als Països Catalans al segle XX es va concebre des dels inicis com un projecte coral i així s’ha bastit, assegura en el pròleg Joan Pérez i Ventayol, el coordinador d’aquest document. En el llibre col·laboren un grup d’especialistes de diferents disciplines acadèmiques, amb la finalitat d’oferir una mirada àmplia i rigorosa dels diversos aspectes de la vinculació jueva des de la Catalunya Nord, el Principat, els xuetes de Mallorca o els jueus nouvinguts a València.

Joan B. Culla, Marta Simó, Francesc Vilanova, Laurence Faure, Albert Bonnín, Martine Berthelot, Josep Calvet, Jordi Maiz, Rosa Planas, el mateix Pérez i Ventayol... i, en el cas valencià, Marilda Azulay, Gustau Muñoz, Orfeo Balboa, Francesc Balanzà i Miguel Marco treuen a la llum les seves investigacions sobre la vida dels jueus al nostre país, des del món de l’economia, les arts, la premsa o la política.

Conta el professor Francesc Vilanova i Vila-Abadal que, entre la guerra i la postguerra, el franquisme i l’antisemitisme van mantenir una relació molt intensa.  El 19 de juny de 1938, a Bilbao, el germanòfil Ramón Serrano Suñer feu un discurs apocalíptic en què acusà el teòleg i pensador francés Jacques Maritain de ser un “jueu convers” i de posseir “‘una sabiduria’ que tiene acentos que recuerdan la de los sabios de Israel y tiene las falsas maneras de los demòcrates judios”.

L’antisemitisme estava políticament normalitzat... José María Pemán i “El poema de la Bestia y el Ángel” (1938), passant per Pío Baroja i el seu polèmic llibre Comunistas, judios y demàs ralea (1938), el sacerdot Joan Tusquets i les Ediciones Antisectarias, el policia Carlavilla, el cardenal Isidre Gomà o el general Queipo de Llano, qui, des de Ràdio Sevilla, ja havia dit que la guerra “era por la civilización occidental contra el mundo judio”, n’eren només uns exemples.

la segregació i la injustícia que patien els xuetes de Mallorca. Tots els xuetes de tots els estaments patiren les conseqüències adverses d’aquella guerra soterrada

La filòloga Rosa Planas (UIB), relata els fets de “La Taronginada”, en què el capellà xueta Josep Tarongí (1847-1922) denuncià, sense pèls en la llengua, la segregació i la injustícia que patien els xuetes de Mallorca. Tots els xuetes de tots els estaments patiren les conseqüències adverses d’aquella guerra soterrada: els benestants, anomenats “d’orella alta”, com els que vivien pobrament d’oficis considerats inferiors en el barri de l’Argenteria de Palma i coneguts com a “d’orella baixa”.

L’investigador mallorquí Albert Bonnín destaca en el mateix llibre que el mot “xueta”, en l’actualitat, s’usa encara per a anomenar alguns descendents de jueus; concretament els portadors dels cognoms Aguiló, Bonnín, Cortés, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. La resta van ser assimilats tan prompte que ningú recorda ja el seu passat hebraic.

Des de València, la professora de la UPV Marilda Azulay i l’escriptor Gustau Muñoz fan un repàs a la història dels jueus valencians des de l’edat mitjana, una etapa estudiada a fons també per l’historiador Ferran Garcia-Oliver. Un temps en el qual els jueus tingueren una inserció social molt destacada i desenvoluparen tasques, oficis i iniciatives de gran volada; només cal recordar Lluís de Santàngel, Lluís Vives o el metge Lluís Alcanyís. Tot això fins a l’assalt de 1391 al call de València i l’expulsió de 1492. I conclouen que, després de segles, de persecucions, interrupcions i tragèdies, torna avui a haver-hi vida jueva entre nosaltres.

Per coordinar l’emigració dels jueus que fugien de l’Alemanya nazi, Espanya participà en la Comissió de Minories de la Societat de Nacions, un comitè d’ajuda als refugiats integrat per quinze països. Però ho va fer amb una gran desgana

L’investigador Orfeo Balboa repassa al llibre l’antisemitisme en el discurs polític de Vicent Blasco Ibáñez, que quedà reflectit en les seues arengues i en els seus articles del diari El Pueblo (1894-1897): “...siempre tras la cortina, con la astucia propia de su raza”. Antisemitisme que després es traslladava a la parla de les classes populars. Durant la II República també es mantingueren fredes equidistàncies respecte a la “qüestió jueva”. Per coordinar l’emigració dels jueus que fugien de l’Alemanya nazi, Espanya participà en la Comissió de Minories de la Societat de Nacions, un comitè d’ajuda als refugiats integrat per quinze països. Però ho va fer amb una gran desgana. Claudio Sánchez Albornoz, llavors ministre d’Estat, li envià un telegrama a Salvador de Madariaga en què  li deia: “sobre refugiados alemanes, conviene Vd. hallar fórmula que nos permita inhibirnos en el asunto”.

Els coautors passen revista al cas de l’escriptor valencià Max Aub Mohrenwwitz, de pare jueu alemany i de mare jueva francesa, que es van passar la vida fugint. Max acabaria exiliat a Mèxic.

Els investigadors Francesc Balanzà, Miguel Marco i Marta Simó, membre del grup ISOR-Investigacions en Sociologia de la Religió de la UB, treuen a la llum la història de la família d’Hugo Bacharach i de la família Kuper Kupertein.
Els Bacharach s’instal·laren primer a Dénia i després posaren en marxa la fàbrica de la Yutera, S.A. de Foios (Horta Nord). Els Bacharach ocultaren sempre la seua procedència jueva fins a l’extenuació i es diluïren entre un novell catolicisme i l’alta societat valenciana.

En definitiva, aquest és un llibre sorprenent que ens aporta una visió jueva de conjunt absolutament innovadora.