Tornar a una ciutat en què has viscut durant un temps fa ja una pila d’anys provoca unes sensacions ben difícils d’explicar. La memòria, sempre juganera, va situant uns records damunt d’uns altres, va barrejant-los, va difuminant-los, fins al punt que no ets del tot conscient de les connexions entre els espais i els esdeveniments. Saps, o penses saber, que has visitat determinats llocs, que hi has fet algunes coses, que hi has estat amb algunes persones, però arriba un moment que no n’estàs del tot segur. No n’estàs segur fins que trepitges novament els carrers pels quals has transitat amb assiduïtat en un passat quasi remot i tornes a sentir les mateixes olors, veure els mateixos colors i reconèixer les mateixes cares, que han canviat —i tant que han canviat!—, però que en el fons continuen essent les mateixes.

Plovia a Cambridge quan hi vam arribar divendres. Hi plovia i hi feia frescoreta, en ple juliol. Quin gust! Hi vaig amb el meu col·lega i amic Enric Portalés. Com que tenim una mica de temps abans del primer acte que ha preparat l’organització, però no gaire abans que tanquin les cuines dels pubs, decidim anar al que hi ha al costat de l’estació de tren. La primera pinta de cervesa a Anglaterra sap a glòria. I les salsitxes que demano per dinar, també —mai no he combregat amb el tòpic que la cuina anglesa és dolenta: pobra, probablement, però a mi, que soc molt de poble, m’encisa. Pensàvem caminar fins al Fitzwilliam College, però comença a ploure amb moltes ganes i decidim agafar un taxi. Cal fer-hi cua, òbviament. Els anglesos fan cua fins i tot si estan sols. Primera sorpresa grata: m’hi trobo Blanca Garcia-Oliver, una exalumna, de les millors que he tingut enguany.

En baixar del taxi, m’adono que han fet obres al meu college, unes obres que pràcticament no es noten, perquè han mantingut del tot l’estètica original, però que jo detecto. L’entrada, per exemple, ha canviat de lloc, però, en estar dins del college i passejar pels jardins que hi ha entre els diferents blocs de tres altures en què es reparteixen les habitacions dels alumnes i els professors, sento que torno a casa. No hi ha el moviment continu dels alumnes ni puc veure’ls estudiant darrere les finestres sense persianes: el curs s’ha acabat i el que hi ha són adolescents que estan fent un curs d’estiu, però la sensació de benestar és immensa.

aquesta ruta que, segons ens diu, és el resultat del treball dels alumnes de català de la Universitat de Cambridge. Alguns hi són presents i llegeixen els seus textos: per la qualitat de la seva pronúncia, costa reconèixer que són anglesos

La mateixa que tinc recorrent sota la pluja els carrers de la ciutat per buscar-hi els diferents espais relacionats amb els estudis catalans. Els més de vint anys que han transcorregut des de la meva darrera estada a Cambridge han desaparegut tot d’una. Ares Llop —fellow Batista i Roca, una de les organitzadores de la jornada commemorativa, juntament amb Anna Paradís, de la Universitat d’Oxford: avanço que van fer una feina impecable— condueix aquesta ruta que, segons ens diu, és el resultat del treball dels alumnes de català de la Universitat de Cambridge. Alguns hi són presents i llegeixen els seus textos: per la qualitat de la seva pronúncia, costa reconèixer que són anglesos. Com a anècdota, Joan Mascaró (Altimiras), l’especialista en fonologia, llegeix sota un conjunt de paraigües que intenten protegir-la, l’emotiva carta manuscrita que li va enviar l’esposa de Joan Mascaró (Fornés), traductor del sànscrit i a qui els Beatles dediquen la seva cançó “The Inner Light” —la broma sobre els diferents Joans Mascaró es repeteix sovint. Tanquem el dia, xops, amb un sopar en un restaurant i unes pintes al bar del college.

El dia clau, però, és el dissabte 15 de juliol. Hi ha programada una jornada acadèmica per commemorar el 50è aniversari de l’assemblea fundacional de l’Associació de Llengua i Literatura Catalanes, que va tenir lloc precisament al Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge el 13 d’abril de 1973. M’hi han convidat en qualitat de secretari de l’Anglo-Catalan Society. Em toca parlar entre les intervencions inaugurals de la presidenta de l’AILLC, Beatrice Schmid, i de Max Wheeler, actual vocal de l’associació i que ja va participar en l’assemblea fundacional —ens mostren una fotografia en blanc i negre, amb un Wheeler amb cabells llargs i ulleres de pasta molt de l’època, que ho corrobora. No sé si algú ho va notar, però en la meva intervenció estava nerviós. Nerviós i molt emocionat. Em vaig limitar a donar la benvinguda al que considero el meu college i a recordar la importància de l’ACS com a peça clau en el desenvolupament dels estudis catalans a la Gran Bretanya i Irlanda i com una de les impulsores de l’AILLC.

sis ponències, cinc de les quals comparteixen l’inici del títol: “Cinquanta anys d’estudis de…”. Són intenses, acadèmicament intenses. Darrere d’un plantejament extremadament senzill

Tot seguit, hi ha sis ponències, cinc de les quals comparteixen l’inici del títol: “Cinquanta anys d’estudis de…” Són intenses, acadèmicament intenses. Darrere d’un plantejament extremadament senzill, s’amaga el bagatge investigador de les que són, ben probablement, les figures capdavanteres —o de les capdavanteres— en les seves especialitats: Joan Veny, Rosa Cabré, Gemma Rigau, Joan-Lluís Marfany i Antoni Ferrando ens parlen, respectivament, de dialectologia catalana, literatura catalana contemporània, sintaxi catalana, estudis sobre la Renaixença i història de la llengua catalana. Antoni Ferrando ha estat professor meu. Tots els altres han format part de la bibliografia de les diferents assignatures que vaig cursar durant la carrera o de qualsevol article d’investigació: sé que això que acabo de dir ho signaria amb tranquil·litat tota persona que hagi estudiat filologia catalana. Sentir-los fer un recorregut sobre la recerca que s’ha fet en els seus camps d’especialitat des que l’AILLC es va fundar resulta altament gratificant. Si aquest fos l’únic paràmetre d’anàlisi, podríem concloure que tenim una llengua i una cultura normals.

La sisena ponència, ben documentada, informativa i molt entretinguda, a càrrec del professor Dominic Keown, fellow del Fitzwilliam College i catedràtic de català de la Universitat de Cambridge, amplia temporalment la mirada i analitza, amb rigor però amb l’humor que sempre caracteritza les seves intervencions, els estudis catalans a Cambridge

La sisena ponència, ben documentada, informativa i molt entretinguda, a càrrec del professor Dominic Keown, fellow del Fitzwilliam College i catedràtic de català de la Universitat de Cambridge, amplia temporalment la mirada i analitza, amb rigor però amb l’humor que sempre caracteritza les seves intervencions, els estudis catalans a Cambridge durant els darrers cent anys, entre els quals destaca les aportacions de J. B. Trend, H. J. Clayton, Joan Mascaró —Fornés, somriures del públic—, Helen Grant, Robert Gerhard o Josep-Maria Batista i Roca. La jornada es completa amb la presentació de dotze pòsters amb recerques concloses o en procés d’elaboració a càrrec, la majoria, de joves investigadors, que, com remarca Beatrice Schmid, mostren la bona salut de la nostra catalanística. La fotografia de família dels participants en la jornada es va fer davant la casa de la vídua de Charles Darwin, que es troba al centre del jardí del Fitzwilliam College. Després tothom —jo també— va voler fotografiar-se amb el venerat professor Veny: noranta anys de saviesa que encara es mostren extremadament energètics.

La passejada de diumenge i el dinar amb uns amics, me’ls guardo per a mi —espero que m’ho permetreu. Només us diré que en una parada del mercat un parell d’andalusos feien unes paelles monumentals. Una en concret, la de conill i pollastre, feia bona fila i tinc una fotografia que ho documenta. Llàstima l’olor de curri que desprenia. Després d’això, només quedava comprar uns detallets per a la gent més estimada, el tren, l’avió i, novament, la immersió en la xafogor apegalosa de València. Sincerament, me’n vull tornar a Cambridge.