Valentí Puig (Palma, 1949) és periodista i escriptor, autor d’una vasta obra de tots els gèneres –assaig, dietari, poesia, novel·la i contes. Va començar amb el dietari Bosc endins (Quaderns Crema, 1982). Ha publicat més de quaranta llibres. Va treballar al diari ABC, com editorialista, corresponsal a Londres i director general de l’ABC a Catalunya. Ha col·laborat amb molts mitjans de comunicació com a articulista, tertulià i crític literari: El País, La Vanguardia, Avui, la Cope o Economía Digital.

Els prats lluminosos (Proa, 2022) és el seu últim recull de poemes, on destaquen les descripcions sobre paisatges, amb una tècnica exquisida, amb reminiscències antigues i crítiques a la modernitat. A considerar el poema que parla del melicotó en almívar, i una cullerada de nata. Una delícia. “Recordes o tornes a viure?”.

un dietari que engloba el 2022, tot un any d’escriptura, de reflexions, de lectures, de notícies que va comentant, amb la guerra d’Ucraïna com a soroll de fons

Casa dividida és un dietari que engloba el 2022, tot un any d’escriptura, de reflexions, de lectures, de notícies que va comentant, amb la guerra d’Ucraïna com a soroll de fons. Evoca alguns episodis: els records de joventut a Mallorca, les estades al Majestic de Barcelona, les excursions pel Montseny. El títol ja és tota una referència al conflicte. Es declara conservador i els seus textos són intel·ligents, subtils, crítics amb els moviments humans. És una persona documentada, molt llegida –com es deia abans.

Comença l’any a l’hospital de Vic, ingressat per una pancreatitis. Des de l’habitació, contempla el paisatge nevat dels cims del Pirineu. “Les boires gèlides s’escampen metòdicament com des de fa segles”. El seu domini de l’escriptura queda vertebrat per la seva sensibilitat. Es mostra tal com és ell, tal com és la història que l’ha fet, escrivint sobre núvols, lectures, escriptors, nits crepusculars, records de joventut i reflexions geopolítiques. Al llarg del dietari va deixant sentències, asseveracions. “Al capdavall, tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”.

“M’havia anat fent conservador sense ser de dretes de tota la vida”. Fa crítiques sense pal·liatius als conservadors britànics, al Brexit, a la deriva de Boris Johnson, o als disbarats psicodèlics de Donald Trump. L’esquerra espanyola i els independentistes catalans tampoc queden exempts del repàs que els hi fa. De Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol, diu que “no sabem què és”. Té reflexions molt encertades sobre el procés: “Els salvadors de Catalunya per ara no han aconseguit enfonsar-la”. Va deixant anècdotes, situacions que remata amb frases divertides, fines. “Al final, la gran batalla l’ha guanyada Homer”. Té una mirada en la història política que va filtrant, mentre va seguint les noticies de la guerra. Ens parla dels somnis que té, realitats que assumeix com a perdudes, com a restes d’un temps que ja s’ha mort. “El mal persisteix simplement perquè el món sempre serà imperfecte”.

les consideracions sobre Eugeni d’Ors, Joan Maragall, George Orwell, Gabriel Ferrater, Charles Dickens, Marcel Proust, Joseph Conrad o Michel Houellebecq –“no aconsegueix l’equilibri”. Emet una brillant reflexió sobre l’antinovel·la Ulisses, de Joyce

També va deixant algunes referències literàries, les consideracions sobre Eugeni d’Ors, Joan Maragall, George Orwell, Gabriel Ferrater, Charles Dickens, Marcel Proust, Joseph Conrad o Michel Houellebecq –“no aconsegueix l’equilibri”. Emet una brillant reflexió sobre l’antinovel·la Ulisses, de Joyce: “una aura minvant d’obra mestra”. Fa una comparació antològica entre un quadre de Rembrandt i un de Warhol. Va desplegant el seu dietari com una forma d’intentar governar els seus dies damunt dels seus passos. Tornant d’un sopar de Barcelona amb el Club Tocqueville, escriu: “Tinc la sensació de veure la pel·lícula dels meus últims anys”.

Les descripcions que fa de la natura, de la pluja, dels arbres, dels ocells, de les excursions o de les vistes que té des del poble o des de la finestra, són exemplars. Valentí Puig ens parla dels plaers quotidians, de la contemplació de la vida, de mirar el temps. S’identifica amb el paisatge, com si volgués formar part de les carenes, dels boscos, de la gran cadena del temps. Ens parla de la seva vida reclosa, allunyada de Barcelona. És com si Valentí Puig es volgués esvanir amb les paraules que escriu. El dietari s’ho val.