Si estàs en l'edat adulta deus saber com de necessari és un treball per a accedir a les possibilitats de la vida. És la porta d'accés a la independència, l'habitatge, el desenvolupament personal, els somnis, a més de ser un classificador d'estatus social: no es respecta igual un banquer que la netejadora de la sucursal. També deus haver descobert que hi ha treballs que es realitzen diàriament que no estan remunerats, com ara el treball domèstic i el de cures: “El paper protagonista de la dona al món laboral ha estat i és invisible” com ens recorda al pròleg el sindicat les Kellys de Catalunya.

Com que el treball és dels pocs mecanismes per a accedir als diners, un material imprescindible en el sistema capitalista, també és un modelador de consciències per a encaixar en la maquinària del mercat. Venem el nostre temps a canvi dels possibles que anuncia aquest sistema, un imaginari condicionat per l'ànim de lucre i el creixement il·limitat, que a poc a poc veiem com arrasa, ja no sols els béns naturals, sinó amb els nostres béns psíquics i físics: “Passem tant de temps a la feina que la nostra capacitat per buscar fonts alternatives de felicitat o de significació es veu reduïda”. De tot això ens dona compte Amelia Horgan en el seu assaig Atrapats a la feina. Un llibre que, encara que basat en la seua majoria en dades i idiosincràsies del Regne Unit, serveix en paral·lel per a llançar una mirada a tot occident i repassar com impacta el treball capitalista en les nostres vides.

Quines conseqüencies té el treball sobre el conjunt de la societat? Quina mena d’efectes pot produir el treball capitalista sobre com vivim col·lectivament? Com recuperem el control? Actuant individualment no avancem gaire, ens contesta Amelia Horgan, que proposa com a solució l’organització obrera

Què és el treball? Com ens afecta com a individus? Com ha influït la tecnologia en el sistema laboral? Són preguntes que ens fa i que ens podem fer des de no fa molt. La crisi financera de 2008 va obrir una escletxa en el pensament unificat sobre les possessions, el consum i el sistema: la població que es creia meritòria de tots els luxes que el capitalisme els prometia, es va veure arruïnada per l'obscenitat dels qui eren els garants de la nostra protecció. Però això no va significar el despertar de les majories, com diu Byung-Chul-Han en Psicopolítica: neoliberalisme i noves tècniques de poder: “Qui fracassa en la societat neoliberal del rendiment es fa a si mateix responsable i s'avergonyeix, en lloc de posar en dubte la societat o el sistema. En això consisteix l'especial intel·ligència del règim neoliberal. (…) En el règim neoliberal de l'autoexplotació un dirigeix l'agressió cap a si mateix. Aquesta autoagressivitat no converteix l'explotat en revolucionari, sinó en depressiu”.

Quines conseqüencies té el treball sobre el conjunt de la societat? Quina mena d’efectes pot produir el treball capitalista sobre com vivim col·lectivament? Com recuperem el control? Actuant individualment no avancem gaire, ens contesta Amelia Horgan, que proposa com a solució l’organització obrera, recuperant de la memòria a Flora Tristán, la primera persona que va fomentar la unió internacional entre els treballadors. Però com bé sabem i es constata durant l'assaig “els treballadors són incapaços de superar la ‘consciència de classe industrial’”, és a dir, només som capaços de mirar el que ens afecta individualment, en el nostre treball, i no sabem veure la correlació que té amb les situacions que experimenta la resta del col·lectiu. O com esmenta Marina Garcés en Un món comú: “El sistema no funciona, triomfa perquè s’imposa. Per això l’actual crisi no és ni una disfunció ni una excepció. És l’ofensiva d’un sistema de poder que per afirmar-se no pot deixar de combatre’ns”.

recuperar una memòria col·lectiva oblidada pels efectes del poder capitalista. Ens fa valorar la nostra labor com a treballadors i aprendre a mirar-nos amb la primera persona del plural

Els llibres com Atrapats a la feina, ens ajuden a recuperar una memòria col·lectiva oblidada pels efectes del poder capitalista. Ens fa valorar la nostra labor com a treballadors i aprendre a mirar-nos amb la primera persona del plural; el nosaltres que activa el motor de la maquinària que es quedaria obsoleta sense la nostra acció diària. És per això que aquest llibre ajuda a donar tinta a una narrativa que ens recorda qui som, la importància que tenen les nostres accions i com aconseguir revertir aquesta sensació de malestar físic i psíquic, a més d'avisar-nos d'una malaltia cada vegada més apressant: “no podem parlar del treball en el capitalisme sense parlar dels danys ecològics”.

Per a qui ha tingut ocasió de reflexionar sobre el sistema capitalista i la docilitat aconseguida per l'ésser humà davant dels diners, fa curt quant a anàlisi sociològica i a obrir l'imaginari a noves propostes més enllà de les pròpies estructures del sistema. O com diria Albert Camus: “No busquem la porta a la sortida més que al mur contra el qual vivim”. Per als qui per primera vegada s'acosten a aquestes reflexions és un llibre molt recomanable perquè toca d'una manera senzilla i empàtica uns temes que travessen el nostre cos, la nostra situació vivencial i la nostra connexió amb la societat.