Diuen que, durant la seva estada a París com a corresponsal del diari La Publicidad, Josep Pla es dedicava a enviar com a cròniques pròpies textos traduïts de Le Figaro. Quan algun lector espavilat en va informar el director, sembla que Pla no es va defensar de l’acusació de plagi. “Ja fa temps que ho faig, això; ara se n’adonen?”, diuen que va dir, més o menys, el de Palafrugell. No sé si l’anècdota és certa o si les dades puntuals són correctes, però tampoc no m’importa gaire. La veritat és que lliga molt bé amb el tarannà que tots coneixem de Pla. I vist amb distància, em fa molta gràcia, com a lector i com a traductor.

No he tingut pas ganes de posar-me a buscar l’article, o els articles, en qüestió. En la biografia que apareix en la pàgina web de la Fundació Josep Pla es fa referència a un episodi que pot ser el que esmento més amunt, però no ho he comprovat documentalment: “El mes d’abril se’n va a París com a corresponsal de La Publicidad. El mes de juliol és despatxat per un plagi en un article, però el mes de setembre es reincorpora perquè els seus articles havien obtingut un gran èxit.”

un text planià sobre Pirandello. Un text que, quan el vaig llegir per primera vegada, em va fer la sensació que Pla afusellava alguna obra de consulta, alguna enciclopèdia

Tanmateix, tot això m’ha fet recordar un text planià sobre Pirandello. Un text que, quan el vaig llegir per primera vegada, em va fer la sensació que Pla afusellava alguna obra de consulta, alguna enciclopèdia. Com que aquest no és difícil de localitzar —el teniu en el volum 37 de l’obra completa, Itàlia i el Mediterrani—, l’he rellegit. La sorpresa ha estat que ja no m’ha semblat tan gran plagi i que he patit molt per a seleccionar els fragments que tot seguit us exposo per demostrar la meva tesi. Un patiment altament agradable, perquè he estat temptat de transcriure-vos directament les trenta-tres pàgines que ocupa. L’estratègia de Pla consisteix a anar condimentant les dades que provenen de l’enciclopèdia amb aportacions molt personals, digressions que aconsegueixen connectar l’autor italià amb aquest o aquell detall de l’Empordà. De l’Empordà o de la resta del món, que no queden gaire llunyans. Un geni, Pla!

Permeteu-me’n unes quantes citacions. En primer lloc, el paràgraf inicial: “Luigi Pirandello fou un home del 1867, del segle passat. Si avui (1977) escrivís tindria cent deu anys. Nasqué el 18 de juny d’aquell any a Girgenti, població de la costa sud de Sicília, sobre Porto Empedocle, davant el mar africà. El govern de Roma ordenà, el 1927, que Girgenti s’anomenés oficialment Agrigento. Els puristes del dialecte local protestaren. Els puristes del dialecte grecoide sicilià ho defensaren dient que Agrigento és més grec que Girgenti. La qüestió és passar l’estona d’una manera o altra.” El detall de la frase final és un bon missatge als filòlegs desenfeinats, no ho creieu?

L’estratègia de Pla consisteix a anar condimentant les dades que provenen de l’enciclopèdia amb aportacions molt personals, digressions que aconsegueixen connectar l’autor italià amb aquest o aquell detall de l’Empordà. De l’Empordà o de la resta del món

Escasses línies més endavant: “Els Pirandello no eren pas d’arrels sicilianes. En un moment o altre del segle XVIII una branca d’aquesta família, que era originària de Pra, a la Ligúria, molt a tocar de Gènova, arrendà unes mines de zolfo, o sigui de sofre, i s’establí a Girgenti. El port de Porto Empedocle fou el de l’exportació de sofre per ensulfatar les vinyes pràcticament en tot el Mediterrani. Encara recordo els vaporots que anaven de Porto Empedocle a Portvendres per ensulfatar les vinyes del Rosselló —tot i que les vinyes del Rosselló adoptaren els ceps americans, després de la fil·loxera, que no s’han d’ensulfatar. Encara, però, en venia algun. L’olor de sofre m’agradava i m’emprenyava. Ara, emprenyar-se, de tant en tant, no és pas dolent per a la salut, i que em perdonin aquests quatre calets d’avui dia que parlen de la felicitat. Aquests de la felicitat, per poc que badin, iran a la misèria total.” Veieu a què em refereixo quan parlo de digressions personals i universals?

Finalment, en un dels moments en què revisa l’obra de Pirandello, deixa caure: “Per si no fos prou, publica dos llibres d’assaigs, l’un titulat Arte e Scientia i l’altre L’umorismo. Llegits avui, són insignificants, però en aquest món resulta que, de vegades, les coses insignificants resolen moltes coses. En el Ministeri de la Instrucció, a Roma, aquests assaigs foren considerats molt notables, i això feu que Pirandello, que tenia una càtedra provisòria de llengua italiana a l’Institut Superior del Magisteri, quedés nomenat, per sempre més, o sigui en vida, catedràtic de “llengua italiana, estilística i preceptiva i estudi dels clàssics grecs i llatins en les millors versions”. El fet és un èxit, per la seguretat monetària, però imaginar Pirandello professor és molt estrany. Ara, la qüestió és anar tirant, encara que sigui molt magre.” Una anàlisi, la monetària, que Pla signaria assignada a si mateix i que signarien molts altres autors catalans; penso ara mateix en Joan Fuster: “pro pane lucrando”, que solia dir.

En podeu dir citacions, influències —intertextualitat, si sou més fins o si sou filòlegs— o com us doni la gana, però no deixen de ser plagis. Això és la literatura i benvingut sigui el plagi ben aprofitat

Tornant a l’inici, no sé de qui eren els articles que Pla presumptivament va plagiar en aquella primera època parisenca, però dubto que aquell escriptor hagi tingut tanta repercussió literària com la que ha tingut Pla. Potser aquells articles van ser molt més llegits a través de la traducció de Pla que a través dels mots originals —i no cerqueu en aquesta afirmació cap reivindicació corporativa, si us plau. No sé, per tant, qui hauria d’agrair a qui. Com veieu, el diàleg entre els escriptors pot resultar molt productiu. I, al capdavall, què és la literatura universal, sinó un reguitzell de plagis més o menys criminals? En podeu dir citacions, influències —intertextualitat, si sou més fins o si sou filòlegs— o com us doni la gana, però no deixen de ser plagis. Això és la literatura i benvingut sigui el plagi ben aprofitat. Què és aquest article meu, sinó un plagi, escassament dissimulat, de l’obra del gran Pla i, de retruc, de tots aquells a qui Pla va plagiar?