Quatre anys han passat des que l’entranyable Carme Miquel ens va deixar. No és del tot una dada rellevant, però no cal que ho siga per a honrar la seua memòria. De fet, aquest 2023 està sent l’any Carme Miquel en molts sentits. Durant la passada primavera les Trobades d’Escola Valenciana van recórrer el País Valencià amb el lema Recuperem el verd amb Carme Miquel. Més de 20 jornades dedicades a la mestra innovadora, en què es volia reivindicat un futur sostenible i en valencià.

En aquest sentit, s’ha de destacar la imatge del cartell a càrrec de l’il·lustrador Paco Gimenez i la cançó oficial, “Terra que no oblida”, composta pel grup musical el Diluvi. I l’homenatge no ha acabat en aquestes festes populars, en el web de l’entitat hi ha a disposició dels centres educatius cinc unitats didàctiques perquè l’alumnat de tots els nivells puga treballar la seua figura en les aules. A més, està circulant l’exposició Carme Miquel i Diego: una mestra del País, que, a través de la seua vida i obra, repassa també l’evolució del valencià a l’ensenyament i dels col·lectius dels quals va formar part.

Per si fora poc, a partir d’enguany el Premi de Novel·la Juvenil Ciutat d’Alzira portarà el seu nom i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua consolida el Premi Carme Miquel per a fomentar l’ús del valencià en les escoles. Per tot l’esmentat, la temptació de recomanar-vos la seua obra literària més compromesa amb la sostenibilitat del planeta es fa inevitable. Em referisc a la novel·la Llum i Estel.

Vaig ser un lector devot dels articles d’opinió de Carme Miquel al diari Levante-EMV, i us puc assegurar que va manifestar, en nombroses ocasions, la necessitat d’establir nous hàbits que ens ajuden a minorar els riscs ambientals. Doncs, bàsicament, Llum i Estel és això: la seua preocupació per la situació mediambiental convertida en bona literatura per als joves. Amb aquesta finalitat, situa la narració en l’any 2879 i planteja dues trames en paral·lel.

descobrir el passat, sobretot esbrinar per què el progrés se’n va anar en orris, si va ser per un procés lent o per un gran cataclisme. Al llarg de les gairebé tres-centes pàgines, anem coneixent l’entrellat dels misteris amb petites dosis de revelacions en cada capítol

D’una banda, una xica de divuit anys desmemoriada; la van trobar esvanida en un bosquet, i això causa un renou considerable. De l’altra, els habitants de la ciutat que l'acull, Sudlàndia, ajuden la jove a integrar-se i a superar aquella amnèsia mentre fan mans i mànegues per descobrir el passat, sobretot esbrinar per què el progrés se’n va anar en orris, si va ser per un procés lent o per un gran cataclisme. Al llarg de les gairebé tres-centes pàgines, anem coneixent l’entrellat dels misteris amb petites dosis de revelacions en cada capítol fins a arribar a la convergència i resolució final.

L’escriptora que ens va encisar amb Aigua en cistella narra àgilment els fets, creant un bon ritme i la tensió necessària. En les relacions afectives entre els personatges és quan més gaudim de la tendresa que traspua la seua prosa. Fixeu-vos, per exemple, com descriu la iniciació sexual de la jove protagonista: “ens vam abraçar, ens vam estimar i vam sentir plaer entre plantes verdes, entre aromes que emanaven d’aquell jardí de la casa”. Però, sens dubte, l’aspecte més remarcable és el fet de plasmar un món futur, coherent i possible. Gràcies al bon treball de documentació que va dur a terme l’autora, el que llegim és novel·lesc i alhora bastant creïble, amb algunes pinzellades de fantasia, però versemblant.

un món futur, coherent i possible. Gràcies al bon treball de documentació que va dur a terme l’autora, el que llegim és novel·lesc i alhora bastant creïble, amb algunes pinzellades de fantasia, però versemblant

Així, amb una estructura en capítols curts que ajuden a pair millor la informació, il·lustra, mitjançant el gènere de la ciència-ficció, com serà l’avenir tenint en compte l’actual procés de degradació del medi ambient provocada per l’explotació del planeta. És a dir, hipòtesis i certeses sobre les conseqüències del canvi climàtic i el model de creixement amb la intenció de suscitar reflexions. ¿Hi haurà possibilitat de futur en un món superpoblat, amb les temperatures incrementant-se, l’augment del nivell de la mar, el desgel, la pèrdua de biodiversitat, la vegetació i l’agricultura minvant, els humans fugint de plagues, sequeres i fam...?

Amb tot, és un relat que desprén un missatge positiu, allunyat dels clixés del gènere. Si bé és cert que algunes suposicions fan feredat, la nostra Carme Miquel deixa un espai a la redempció i defensa l’esperança com a motor de canvi. No debades la causa principal de l’emergència climàtica que patim ja és l’activitat humana i els efectes sols els podem mitigar des del respecte a la Terra, a l’entorn i als recursos naturals. Per això és tan important prendre consciència del repte que tenim per davant i adoptar mesures efectives, tant individuals com col·lectives i globals. En el món present encara tenim la paella pel mànec.