Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics és una nova i completa biografia del metge i científic valencià que va ser assassinat pel règim franquista en el mur del Terrer del cementeri de Paterna el 24 de maig de 1941, a les sis de la vesprada, teòricament en “temps de pau”.

El fet d’encapçalar les llistes del Front Popular i ser el candidat més votat per la circumscripció de València havia encès la flama de l’odi i l’enveja

Peset, l’home oblidat durant dècades –la “segona mort”– era metge, científic i polític circumstancial per culpa del colp d’estat dels rebels franquistes i la guerra. Va militar en Acción Republicana i, més tard, en Izquierda Republicana, de la qual fou president a la província de València, tots dos partits fundats per Manuel Azaña. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, un any després, la direcció del Laboratori Bacteriològic de la capital andalusa. En 1912 va treballar intensament per a combatre l’epidèmia de tifus que va patir aquella ciutat. El 1913 va participar en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana i el 1916 tornà a València, on fou nomenat catedràtic de Medicina Legal. En 1932, va ser elegit rector de la Universitat de València.

En l’encertat pròleg del llibre, el doctor Ramon Trullenque Peris fa un repàs de l’home, l’intel·lectual i els seus antecedents familiars, que van ser el pilar fonamental de la seua personalitat i el seu compromís vital:

Les circumstàncies personals, començant pels llaços familiars (universitaris, mèdics, investigadors i humanistes amb idees de tendència liberal). La formació, a la Institución Libre de Enseñanza, el va educar en valors amb un pensament crític. Va fer que Peset arribés a reunir cinc carreres: perit químic, perit mecànic, doctor en Medicina, doctor en Dret i doctor en Ciències Químiques. Parlava francés i alemany i, amb el suport de la Junta para la Ampliación de Estudios, va fer estades en ambdós països.

En aquest recull documental queda palés que, com a professor de la Universitat, el magisteri de Peset estava presidit per un tracte pròxim als alumnes, donava una suma importància a la formació pràctica per sobre de la teòrica. Segons ell, la Universitat no s’havia de limitar només a la transmissió del saber, sinó que havia d’ensenyar a comprendre’l i construir-lo. Va treballar activament en diverses pandèmies, ell mateix va arribar a inocular-se alguna vacuna per a demostrar la seua innocuïtat. Tot això provocaria que a París el catedràtic Hyacinthe Vincent el definirà com “l’apòstol de la vacunació”.

Com a polític compromés, com a diputat, Peset va assistir a l’última sessió de las Cortes españolas a Figueres l’1 de febrer de 1939 i, des d’allí, es va traslladar a Tolosa de Llenguadoc. Amb dubtes i temors... es va confiar i no va voler exiliar-se de moment i va tornar a València per a retrobar-se amb la seua família. El 30 de març de 1939, acompanyat dels seus fills, es va dirigir cap al port d’Alacant, des d’on va eixir l’Stanbrook, i cap d’ells no va aconseguir escapar. Denunciat per membres de Falange Española, el van tancar al camp de concentració de Los Almendros, d’on passà al d’Albatera, després al de Portaceli, per a acabar en la presó Model de València.

Va ser jutjat dues vegades: la primera va ser condemnat a trenta anys de presó i, sorprenentment, en un segon judici, va ser condemnat a mort. Ell... que havia salvat la vida de tants homes i dones

Va ser jutjat dues vegades: la primera va ser condemnat a trenta anys de presó i, sorprenentment, en un segon judici, va ser condemnat a mort. Ell... que havia salvat la vida de tants homes i dones de dretes, monges i rectors en les primeries de la guerra, quan regnava l’anarquia i la violència indiscriminada de grupuscles d’esquerra, sobretot anarquistes, que sembraven el terror, a pesar de la voluntat del Govern de la República, al qual només l’interessava guanyar la guerra, restablir l’ordre i consolidar la pau social. En els dos judicis hi participaren en la seua defensa moltes persones de dretes, entre elles alumnes de la seua càtedra, així com algunes monges. Però el professor Marco Merenciano va ser un dels tres delators del rector Peset Aleixandre, junt amb Ángel Moreu González-Pola, que posteriorment, arribà a catedràtic d’Oftalmologia de la Universitat de Santiago, i Antonio Ortega Tena.

Aquestes delacions, juntament amb una altra posterior de l’odontòleg José Roca Meca, provocaren que el jurat canviés la condemna per la pena de mort. Li retreien el caràcter revolucionari de la conferència que Peset havia pronunciat a la Universitat de València en 1937, en la qual només destacava el seu compromís amb la justícia social i la seua confiança en la condició humana. El fet d’encapçalar les llistes del Front Popular i ser el candidat més votat per la circumscripció de València havia encès la flama de l’odi i l’enveja.

Tu, l’home bo, tu, l’home intel·ligent,
tu, la raó de tot un poble, caus
                                    (Vicent Andrés Estellés)

L’autor, Joan Puchalt, aprofundeix en la situació ambiental en les darreries de la II República i l’intent de reforma del sistema educatiu en un estat on regnava l’analfabetisme. Els estudiants de la FUE (Federació Universitària Escolar) eren defensors entusiastes de la República i alhora eren ben crítics. Eren molt actius: defensaven el model reformador de l’educació, com el doctor Peset, i realitzaven al mateix temps campanyes de difusió cultural: feien revistes, campionats esportius, colònies escolars, cinema, teatre, arts plàstiques o concerts i classes de música. Tots ells estaven compromesos amb el nou règim, la II República, fins al moll de l’os.

El poeta valencià Maximilià Thous li dedicà una poesia laudatòria, joiosa i fraternal, titulada “A Juanito Peset”, una cançoneta que acabaren cantant-li els seus amats alumnes:

Medicucho larguirucho
Con más ciencia que Galeno,
Con más sal que un cucurucho.
Eres buenol. Vales mucho.
¡Pero mucho!