‘Memòries de mi mateix’, de Ferran Torrent
No us penseu que Memòries de mi mateix, la nova novel·la de Ferran Torrent, siga un llibre autobiogràfic. El títol podria crear confusió i, per això, els mateixos editors han incorporat la paraula novel·la, en lletra molt petita, sota el títol. Una novel·la en què la majoria dels personatges són coneguts, perquè pertanyen al càsting personal de l’autor i que, ara, es mouen, actuen, amb una alternança constant entre els anys 1968 i 2019.
Torrent troba, en la València dels anys seixanta del segle passat, un bon moment per situar part de les accions de la novel·la. Va ser un temps d’obertura econòmica del Règim propiciada pels anomenats tecnòcrates. Una obertura que, encara que tímida, havia dut unes certes llibertats, sobretot, en l’estètica i els costums, però que s’havien de vigilar, perquè no es produïra un canvi ideològic no desitjat pel Règim.
L’altre moment, és el 2019, en què els personatges ja estan còmodament instal·lats, com una família, en una residència del carrer Pelai. Els residents conformen una societat: “El segon sistema”, un entramat d’empreses, que els dona tants diners que no saben on col·locar-los. Tenen tres-cents treballadors sense papers i amb el consell d’administració format, entre altres, per un capellà menyspreat per l’arquebisbat, amb alzheimer incipient, un advocat que té una filla fiscal que ha condemnat alguns dels residents en el passat, un periodista...
Amb els escenaris de sempre, la ciutat de València, l’Horta i altres llocs habituals de les seues novel·les o de la seua vida, Torrent posa en acció els personatges en dues èpoques diferents per retratar els canvis en la societat i mostrar les diferències morals, ètiques
Amb els escenaris de sempre, la ciutat de València, l’Horta i altres llocs habituals de les seues novel·les o de la seua vida, Torrent posa en acció els personatges en dues èpoques diferents per retratar els canvis en la societat i mostrar les diferències morals, ètiques: “Doncs això, Ferran: ja fa anys que l’univers del meu periodisme no existeix o no té cabuda en els paràmetres actuals” o “Deixe el diari perquè el director m’ha preguntat com havia quedat el València masculí”. I, diferències, fins i tot arquitectòniques: “cada quinze dies, Ferran Torres i jo ens visitem a la cafeteria de l’hotel Melià, en la Plaça de l’Ajuntament. És un lloc que m’agrada, més encara des que tancaren la plaça als vehicles. “La Plaça Roja” l’han batejada els mitjans de comunicació de la dreta, però la semblança amb la de Moscou és imperceptible. Tant de bo fora similar. En realitat és una mostra del modernisme valencià, amb trets racionalistes o art-déco, com ara l’edifici del Rialto, obra de Borso de Carminati; uns metres més enllà destaca l’hotel Londres de Goerlich, antiga propietat de la família del cineasta Berlanga”.
El Mític Regino és el personatge que vertebra les històries principals de la novel·la que s’entrecreuen: la de la lluita antifranquista i la del món de les falsificacions i de l’art que els nazis van espoliar als jueus i que va anar a parar a mans d’algunes famílies riques valencianes. Regino és un falsificador de quadres que, sense proposar-s’ho, es converteix en heroi en ajudar la resistència clandestina. Memòries de mi mateix compta amb tots els ingredients ja clàssics de Torrent: la realitat passada pel sedàs de l’humor: “volíem fer una revolució i el primer goril·la que entra ens acollona”; l’escepticisme dels seus personatges: “recordem, doncs, que en política l’instint de supervivència és més fort que l’ètica” o “els socialdemòcrates són els millors gestors del capitalisme”; l’espai de confort dels personatges, que tenen una manera molt romàntica d’entendre l’amistat amb el seu propi codi ètic; un ritme narratiu, trepidant, marca de la casa; una estructura complexa, amb una trama molt ben trenada que té un gir imprevist, al final; canvis del punt de vista, en els quals fa servir, la primera persona, la tercera i, fins i tot, la segona.
Torrent ha afegit ingredients nous que s’han incorporat al seu estil i que et sorprenen de manera molt grata, com ara l’alternaça de diàlegs d’escenes diferents, de situacions diferents
En aquesta ocasió però, a més, Torrent ha afegit ingredients nous que s’han incorporat al seu estil i que et sorprenen de manera molt grata, com ara l’alternaça de diàlegs d’escenes diferents, de situacions diferents, com ho feia Vargas Llosa en Conversaciones en la catedral. I ho fa de manera tan natural que el lector no perd el fil de les narracions paral·leles contades pràcticament al mateix temps, sinó que hi troba més agilitat i, sobretot, més tensió en la narració.
També són d’agrair les nombroses citacions de llibres i dels seus autors com ara: Nocturno en la Habana, de T. J. English; Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa; Estranys en un tren, de Patricia Highsmith. O una autobiografia de l’anarquista Joan Garcia Oliver —deu ser Nosaltres els sense nom— on hi ha subratllades unes ratlles de Durruti: “Hem d’anar a votar, i després, sense saber qui ha guanyat, hem de tornar a casa a per la pistola”.