"Hi havia una donzella per la qual el rector de Vallfogona sentia gran simpatia i certa preferència. La noia es va morir i el Rector, en saber-ho, quan feia ja temps que era morta, li dedicà aquest epitafi: Tu, noia bella i bufona, / que, tant en vida com en mort, / has lograt fer anar de tort / el rector de Vallfogona. El bisbe va saber que havia fet aquest epitafi i el va cridar per tal d'amonestar-lo i per a dir-li que no esqueia a un capellà fer un semblant epitafi. El rector li contestà que no hi veia res de pecaminós, que el vers reflectia la pura veritat. La donzella era encisera i temptadora i ell, per evitar de caure en temptació, feia una volta per no passar per vora de casa seva; volta que seguí fent àdhuc molt temps després de morta, i per tant, podia ben dir que en vida i en mort l'havia fet anar de tort."

Aquesta és una de les moltes llegendes que s’atribueixen al poeta Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona, el personatge més característic de l’humor clerical català. Aquest any 2023 se celebra el quatre-cents aniversari de la seva mort, en concret avui 2 de setembre. Aprofitant aquesta avinentesa, s’han organitzat una llarga sèrie d’esdeveniments per recordar i rehabilitar la figura d’un il·lustre poeta barroc de les lletres catalanes. Hi ha qui diu que es tracta del poeta més important entre Ausiàs March i Verdaguer. Però més enllà de qualificacions valoratives, és del tot evident que es tracta d’un poeta capital dins el patrimoni cultural català. I ho és des de tres punts de vista: com a personatge històric, com a poeta barroc i com a figura mítica i popular. Un personatge de qui tothom ha sentit a parlar, però que pocs han llegit.

trobem en Francesc Vicent la transformació d’una retòrica gloriosa en una broma que tanca el poema. És el joc de contrastos típic del barroc que passa amb facilitat sorprenent del solemne al grotesc, de l’humil al valuós

En contra del que s’havia cregut fins fa pocs anys, Francesc Vicent Garcia va néixer ocasionalment a Saragossa el 22 de gener de l’any 1579 i no pas a Tortosa com sempre s’havia suposat atès que la família era originària d’aquesta població ebrenca. Va realitzar els primers estudis a Tortosa, posteriorment a Barcelona fins que va entrar a la carrera eclesiàstica per ser nomenat, amb vint-i-sis anys, prevere a Vic. Va anar destinat a la parròquia de Vallfogona de Riucorb l’any 1607. Vicent Garcia va destacar com a estudiant, però molt especialment per la seva gran afició a escriure i pel domini en la utilització dels temes recurrents del barroc del moment com foren l’amor, l’escatologia, l’erotisme i el sarcasme. El valor genuí del Rector, per tant, va ser el de representar l’essència del barroc mateix.

En el decurs d’aquests 400 anys Francesc Vicent ha estat menyspreat, prohibit per la inquisició, però mai ha deixat de ser llegit. A mitjan XIX es va reprendre la seva popularitat de forma intensa, però al cap de poc un sector de la renaixença capitanejats per Milà i Fontanals i Rubió i d’Ors no el van veure amb bons ulls i el van blasmar tractant-lo de decadent, perquè consideraven que el seu llenguatge era excessivament popular i molt obscè, i això no estava ben vist. Un altre sector més popular de la renaixença del qual formaven part Frederic Soler i Frederic Pitarra, el van reivindicar i utilitzar per menystenir els Jocs Florals de l’època. Malgrat aquests alts i baixos de reconeixement i popularitat, la fama del Rector de Vallfogona s’ha mantingut en peu i en l’actualitat, des de mitjan segle passat, és reconegut i rehabilitat de nou com el gran poeta del barroc català. No podem obviar que molts països del nostre entorn tenen conegudes llegendes, algunes universals, que s’atribueixen a uns personatges concrets. En el nostre inventari de mites i rondalles de tema eclesiàstic, el Rector de Vallfogona és el dipositari de moltes d’elles i és gràcies a elles que la seva fama es va multiplicar.

ve a dir és que vivim en un món d’aparences i que la veritat no és accessible directament, que hi ha un misteri insondable i que l’única manera d’acostar-s’hi és a través del contrast. I amb aquesta paradoxa es pot dir que el barroc, més que el crepuscle del renaixement, suposa l’inici d’una nova era

La producció literària de Francesc Vicent Garcia es calcula, perquè no se sap amb exactitud, que la componen uns 160 poemes, una obra de teatre i una peça narrativa. El seu estil literari abraça de ple el del barroc, fugint de l’estètica medieval i del renaixement que imperava fins aleshores. Un moment de canvi que aprofita per renovar la llengua catalana a partir de la parla i el llenguatge popular. Aplica la poètica i els recursos retòrics propis del barroc amb una gran habilitat per versificar sonets, dècimes, romanços. Escriu sense dialectalismes tot i emprar un llenguatge popular i alhora culte, intel·ligent i mordaç. Concep els poemes com un joc, és per això que l’aspecte satíric, la ironia, el sarcasme, la crítica social i la crítica per la pèrdua de valors són  ingredients essencials de la seva poesia. El gran encert de la seva poesia va ser el de conjugar conceptes sòlids i d’elevat nivell cultural amb un llenguatge popular. Un fet similar que veurem segles després en Jacint Verdaguer. Sovint trobem en Francesc Vicent la transformació d’una retòrica gloriosa en una broma que tanca el poema. És el joc de contrastos típic del barroc que passa amb facilitat sorprenent del solemne al grotesc, de l’humil al valuós, un contrast entre elements de la realitat que semblen impossibles de conciliar. Al capdavall, el que ens ve a dir és que vivim en un món d’aparences i que la veritat no és accessible directament, que hi ha un misteri insondable i que l’única manera d’acostar-s’hi és a través del contrast. I amb aquesta paradoxa es pot dir que el barroc, més que el crepuscle del renaixement, suposa l’inici d’una nova era, un despertar, un esclat davant la visió d’un món acotat que havia imperat fins aquell moment. L’artista Perejaume ho exemplifica dient que el barroc és el “tubercle de la modernitat”. El barroc sempre ha estat com un corrent subterrani per a les posteriors modalitats estètiques.

Veiem un exemple de la puresa de llenguatge i l’expressió culta en un poema que porta per títol “A un galant que donà un gerro d’aigua a sa dama”, on Garcia relaciona l’ardor que provoca la set en una dama amb el foc de la passió amorosa. Ens fa veure la imatge dels llavis vermells, el robí, reflectits en l’aigua que donen al líquid una tonalitat semblant al vi; així, la “boca divina” de la dama fa un miracle com el de Canà.

De la caritat vinguí
a conseguir la finor,
puix que li he apagat l’ardor
a la que me’l causà a mi.

Quan amb son preciós robí
l’aigua ditxosa tocà,
amb sos visllums la il·lustrà
de resplendor carmesina,
fent, amb sa boca divina,
lo miracle del Canà.

Entre les moltes publicacions que hem tingut la sort de comptar darrerament al voltant de la figura del Rector de Vallfogona, com ara la d’Enric Querol Coll, Vida i misteris del Rector de Vallfogona, tenim Poesies completes Volum I, Sonets i dècimes a cura del catedràtic Albert Rosich, especialista en la figura del Rector i en el barroc en general, i editat feliçment i amb gran encert, per l’Editorial Barcino. Una edició que, ara per ara, es considera definitiva de l’obra de Francesc Vicent Garcia, que hi posa ordre i escateix el que és autèntic del que és apòcrif. Una feina de recerca amb molt de rigor on Rosich ha fixat criteris lingüístics. En el pròleg de Rosich, una verdadera delícia de text que contextualitza a la perfecció, diu que la poesia de Francesc Vicent Garcia és del tot vigent i que manté un sentit de l’humor molt efectiu avui en dia perquè destrueix la ingenuïtat, fet que el fa molt proper, vigent i empàtic.

Francesc Vicent crea un humor a còpia de ridiculitzar, però sempre amb un caràcter moral al darrera, per això, en el fons no deixa de ser una poesia seriosa, i per això mateix no ha perdut mai la seva vigència. Per això, els vincles entre el barroc i la postmodernitat

Francesc Vicent crea un humor a còpia de ridiculitzar, però sempre amb un caràcter moral al darrera, per això, en el fons no deixa de ser una poesia seriosa, i per això mateix no ha perdut mai la seva vigència. Per això, els vincles entre el barroc i la postmodernitat, dos corrents que, en el fons, no deixen de veure el món com un teatre, com bé assenyala Albert Rosich en la comparació que fa amb el mite modern de Matrix. Al segon volum, que sortirà l’any vinent, hi haurà romanços, quartets i poemes en polimetria, i al tercer volum, ja pel 2025, hi haurà les poesies apòcrifes i les falses atribucions, el teatre –la Comèdia de Santa Bàrbara– i el sermó.

A recordar que, a més dels dos llibres ja esmentats de Rosich i Querol, tenim la recent reedició d’El Rector de Vallfogona i l’humor clerical català de Domènec Corbella, que recull i agrupa temàticament les històries i anècdotes protagonitzades pel Rector. Sense oblidar les rondalles del Rector recopilades en el reconegut llibre El Rector de Vallfogona de Joan Amades publicat el 1938.

Curiosament en vida Garcia va publicar molt poc i el que va sortir imprès eren poemes de tipus religiós. Els humorístics i satírics els compartia entre amics i, si ara estigués entre nosaltres, segurament ni li plauria veure’ls publicats.

Llegim el Rector de Vallfogona, aprendrem i xalarem d’allò més, de debò.

I aquí us deixo amb la lectura del poema que ha fet fortuna, el sonet “Al crític lector”: