Mon pare tenia una manera molt peculiar de motivar-me. «Dani, no cal ser el primer en tot…», em deia, i després d’una llarga pausa hi afegia: «Però, com a mínim, el segon». Hi va haver una cosa en què ningú no em va poder superar mai. Vaig ser membre de la Societat Protectora Musical d’Antella. Hi vaig entrar cap als dotze anys i tocava la trompa. Al principi —això no era difícil—, era el pitjor músic de la banda. Quan la vaig deixar, vuit o deu anys més tard, continuava essent-ho… i això, reconeixeu-m’ho, ja té molt més mèrit. Encara avui, quan sento passar una banda de música, tendeixo a marcar el pas i busco amb nostàlgia reconèixer-me en aquell músic que fa sonar la trompa —sempre millor que jo.

Anys més tard, em va caure a les mans una dolçaina. Era del grup de danses Sarau, de la Costera, on ballava Núria, la meva xicota llavors. No sé si va ser iniciativa meva o d’algun dels membres del grup, però en una de les visites que ens va fer Xavier Richart, amb el seu company Vicent Borràs, Faenes —Sarau tenia rondalla, però ni dolçainer ni tabaleter—, li vaig mostrar el meu interès per aprendre a tocar la dolçaina. Durant un curs vaig assistir a l’Escola Musical de Tabalet i Dolçaina (EMTiD) d’Algemesí i vaig arribar a participar en la Festa de la Mare de Déu de la Salut —crec recordar que en les Pastoretes, que era on tocàvem els músics novells. A partir d’aquell moment, cada vegada que Xavier i jo ens hem trobat ens hem saludat afectuosament, i cada vegada que l’he sentit tocar m’ha posat la pell de gallina —a mi i a gairebé tots els espectadors. La dolçaina que tinc, de palissandre rosa, la va dissenyar ell i hi tinc una estima especial.

un capítol introductori signat per Cristina Martí i Pau Llorca que serveix per a contextualitzar les músiques de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí des del punt de vista etnomusicològic

Dir que Xavier Richart és un referent en el món de la dolçaina —el referent absolut, probablement, tot i que estic convençut que a ell no li agrada aquest qualificatiu— és gairebé una obvietat. Indubtablement, ha situat el seu instrument en una dimensió que no havia tingut fins ara i no sols perquè ha estat el primer professor titular de dolçaina en un conservatori professional, sinó perquè la seva dedicació i la seva passió han contribuït a difondre-la i a fer-li ocupar espais impensables fa només uns anys. És per això que inevitablement és ell qui havia de dur a terme un projecte com el que ens ofereix la Institució Alfons el Magnànim: Música, tradició i patrimoni. La Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí —n’hi havia una edició prèvia de l’EMTiD centrada en uns discos compactes amb enregistraments de les diferents peces musicals que ara trobem a faltar. Ho fa conjuntament amb el també dolçainer i professor d’història Andrés Felici Castell.

L’edició del Magnànim consta de dos volums de format generós i edició ben acurada. En el primer, a càrrec d’Andrés Felici, trobem un capítol introductori signat per Cristina Martí i Pau Llorca que serveix per a contextualitzar les músiques de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí des del punt de vista etnomusicològic. Tot seguit, Felici ens ofereix tres capítols més, profusament il·lustrats amb fotografies antigues i actuals, en què analitza els antecedents i l’evolució de la festa, els diferents actes en què hi ha participació de dolçainers i tabaleters i, finalment, els balls i les músiques de la festa, amb la descripció, la indumentària, l’origen i l’evolució de cada ball i els criteris generals per a la interpretació de la música.

El segon volum, responsabilitat exclusiva de Xavier Richart, inclou la transcripció en partitura de totes les peces que s’interpreten actualment en la Festa Major d’Algemesí, amb una introducció descriptiva de cada ball

El segon volum, responsabilitat exclusiva de Xavier Richart, inclou la transcripció en partitura de totes les peces que s’interpreten actualment en la Festa Major d’Algemesí, amb una introducció descriptiva de cada ball o de cada acte i una anàlisi tècnica que conté indicacions per als possibles intèrprets. Aquest volum es tanca amb unes interessantíssimes reflexions personals al voltant d’aquesta manifestació cultural en què Richart es planteja, a partir de la seva experiència de tants anys —hi va tocar per primera vegada el 1979, amb només setze anys—, el present i sobretot el futur d’una festa que, com tothom sap, la UNESCO va declarar patrimoni immaterial de la humanitat el 2011 però que ha passat de la decadència dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle xx, en què algun ball no es va fer per falta de balladors i de dolçainers —va tocar fons el 1973, en què la Muixeranga no va sortir a la processó—, a la massificació actual. Com diu Richart, la festa no hauria de «morir d’èxit». Aquest llibre —escrit amb un to divulgatiu però sense desatendre el rigor tècnic imprescindible en una obra d’aquestes característiques— té, en tot cas, els ingredients per a permetre conèixer-la millor, particularment pel que fa als aspectes musicals.