Vida Privada de Josep Maria de Sagarra ha tornat a les llibreries amb una nova edició a l’Editorial Barcino, dins de la col·lecció Imprescindibles. Aquest cop, la novel·la ha estat editada per Narcís Garolera, que recupera i revisa l’edició que va fer per a les obres completes de Tres i Quatre. La present edició, per tant, s’afegeix a la corrua d’edicions anteriors, entre les quals n’hi ha la funesta de Joan Oliver, l’edició posterior a la d’Oliver de Bru de Sala o la de Jordi Cornudella, que va ser el primer a plantejar-ne una edició amb criteris filològics. En qualsevol cas, com cap d’elles parteix d’un manuscrit original —presumptament perdut a l’incendi de la Llibreria Catalònia—, no podem més que considerar-les “provisionals”. Sabem però, que han aparegut recentment altres manuscrits, més concretament La rosa de Cristall (1933). Vida Privada, escrita a correcuita per optar —i guanyar— al Premi Crexells l’any 1932, ha gaudit des de llavors d’un parell d’adaptacions per a la televisió i d’una de teatral; totes elles jugant amb el text, canviant fins i tot el final, i alterant el temps i la narració originals.

La novel·la és atractiva per parlar d’una generació d’autors i d’estils. Sabem que a Ruyra no li va agradar gens, tot i rebre un exemplar dedicat pel mateix Sagarra, que no fa gaire va ser trobat als Encants; Joan Coromines, en venjança pel seu pare, etzibava un comentari contundent i crític amb la novel·la: “Sagarra, autor de Vida Privada­–ecs!­”; en canvi, Pompeu Fabra, al seu exemplar, conservat per Lluís Permanyer, hi va marcar paraules de tot tipus, majoritàriament neologismes com ara “nimfòmana”, “sandvitx”, “lesbianisme”, “snobisme”, “suèter”, “calces de golf”... entre molts d’altres.

Un gran exercici de virtuosisme lingüístic que barreja estils diferents, descripcions molt plàstiques que juguen amb un català barroc portat al límit

Com el seu teatre, la novel·la és un gran exercici de virtuosisme lingüístic que barreja estils diferents, descripcions molt plàstiques que juguen amb un català barroc portat al límit. L’inici de la primera i la segona part són coneguts, però hi ha escenes que semblen pensades des de l’estructura del monòleg teatral, tot i que el seu teatre no es caracteritza pas per aquest gènere. Sagarra se’l coneix pels versos i pels diàlegs. En aquest sentit, el muntatge teatral dirigit per Xavier Albertí (Teatre Lliure, 2010) ens redescobria la novel·la en clau del teatre de l’època. Convertida en monòleg, una de les escenes finals de la primera part esdevenia clau, i en la lectura del text pot passar desapercebuda. Es tracta de l’excursió al barri xino, just abans del final de la primera part. El grup d’aristòcrates, formats per “dues viudes, dues divorciades, tres solters i un casat”, tots encapçalats per Hortènsia Portell, aturen els dos cotxes davant del Teatre Principal, al final de la Rambla. És la una de la matinada i el carrer “bullia una mica d’ombres amb la direcció distreta” i “de tant en tant, hi havia un gat mort que dormia el seu fàstic etern damunt d’un llit de peles de taronja”. El narrador, en aquest passatge, no s’entreté amb les descripcions a què ens ha acostumat –ens quedem, així, doncs, amb el desig de saber quina metàfora hauria construït a partir del conjunt d’olors a les quals es sumava el gat mort i les peles de taronja. De fet, Sagarra un cop més es filtra per la mirada del narrador focalitzada en les testes d’aquells aristòcrates espantats. Mentre observen els locals d’oci, Sagarra escriu: “aleshores, aquells barris es preparaven per a l’Exposició, i els explotadors anaven a caça de xinesos, de negres, d’invertits truculents, i de dones extretes de la sala de dissecció de l’Hospital, que a mig esquarterar els posaven unes faldilles verdes i un xal de gitana, i amb una mica de bacallà en remull els penjaven dues coses que volien ésser dos pits”. Sagarra i la constant tensió entre el món privat i el món popular sumada a una concepció singular del simbolisme.

La novel·la, ja s’ha dit, és un roman à clef. En el moment actual, evidentment, la lectura que en fem hi ha neutralitzat qualsevol càrrega crítica. Ara s’hi posa més atenció a les paraules que no pas a la seva motivació original, de convertir els poemes satírics en una faula. Com llegiríem la novel·la si identifiquéssim el Baró de Falset?

Temàticament, Sagarra fa de la culpa el motor de les accions dels personatges,  un mecanisme similar a La Ronda de Schnitzler (1900). Víctimes mortals, creuaments sexuals, deutes i catifes del segle XVII que es passegen per la ciutat s’acumulen les unes a les altres. Tot plegat perquè “no només ha canviat la vida pública, sinó també la privada, en què a la societat s’ha passat de beure te a la ginebra”.

Hi ha un tret característic que comparteixen totes les dones sagarrianes, i és el fet que totes elles, en algun punt, es confonen amb la ciutat. A Vida Privada, Rosa Trènor forma part “d’una mena de barcelonisme descuidat i autèntic

L’any 1932 Sagarra ja havia escrit alguns dels textos teatrals que el van consagrar com el gran autor popular del moment: per exemple, La corona d'espines (1930) o L'Hostal de la Glòria (1931). Hi ha un tret característic que comparteixen totes les dones sagarrianes, i és el fet que totes elles, en algun punt, es confonen amb la ciutat. A Vida Privada, Rosa Trènor forma part “d’una mena de barcelonisme descuidat i autèntic que (...) no havia pogut perdre malgrat el bastardeig dels seus contactes i el desguitarrament de la seva vida”. Pilar Romaní, en canvi, “sense que se n'adonés, el seu cor col·laborava a l’aire de renaixement que en aquella època s’accentuava cada dia més a Barcelona”. Tot plegat ressona a les paraules finals de l’Antònia a La rambla de les floristes (1935): “¿Veu aquestes flors/ i aquesta Rambla? Això és la meva vida, / això és el meu orgull i el meu repòs”.

La dimensió política de la novel·la és evident amb el rerefons de la dictadura de Primo de Rivera. Sagarra ja havia abordat qüestions polítiques al teatre –fracassos considerables, val a dir. A Judit (1929) usa un tema bíblic per confrontar dos pobles, per demanar-se pels interessos del país davant de la dictadura. I l’altre gran exemple és El foc de les ginesteres (1923), peça clarament independentista i censurada a l’Obra Completa, a Selecta.

Són ben conegudes lectures de Sagarra: Proust, Huxley, Eugene O’Neill... En definitiva, quin escriptor modernista se’n distanciaria, d’aquests referents? Més que no pas Proust, però, Sagarra era un gran lector de Céline. Joan de Sagarra sempre ho diu, que el seu pare el defensava a ultrança, tot i que Viatge al fons de la nit es va publicar l’octubre del 1932, simultani a la publicació de Vida Privada. La ruta del tabac d'Erskine Caldwell, també publicada l’any 1932, i posteriorment adaptada en teatre –Sagarra en va veure l’adaptació a París pocs anys després– també li va agradar molt. I més referents, com la descoberta de Tennessee Williams, que apareixen citats en el text oblidadíssim, recollits a Cola de Gallo (Destino, 1959). Però a Sagarra no li fan falta referents explícits. Simplement requereix una lectura en clau europea.