El darrer onze de juliol moria Milan Kundera a París. Quan un escriptor publica s’amputa una part seva; amb orgull, però també amb certa resignació, la mostra; ja aleshores es sap incapaç de justificar el producte de la seva labor davant de la diversitat de receptors... El pes de l’esforç físic en la redacció s’evapora com suor amb qüestió d’una impressió, cal només un lector perquè la paraula esdevingui volàtil.

Kundera, conscient del conflicte constant que suposava la vida, el sublimà com a motor amb La insuportable lleugeresa de l’ésser, que li mereixeria el Premi Jerusalem. Considerada, encara fins a dia d’avui, la seva joia insígnia. Tanmateix, els seus esforços no gaudirien de la mateixa candidesa en la recepció a Txecoslovàquia. Allà on el govern es trobava encara sota el domini del comunisme stalinista. Kundera, qui hauria sentit certa afinitat amb els ideals comunistes, s’afiliaria al partit dues vegades i en seria expulsat per partida doble. El màxim preu que es veuria obligat a pagar per la redacció de les seves obres, però, no seria altre sinó l’exili. Escriuria poques novel·les més en txec i per a les traduccions posteriors, com és el cas de la catalana, Tusquets, l’autor explicitaria la traducció des de l’edició francesa.

Degut a l’estat apàtrida de l’autor, la premsa provaria de situar-lo en el panorama literari dissident. Una categoria de la qual es desprendria. El no-compromís polític no equivaldria a la completa despreocupació, el que es defensa, en tot cas, és l’última i bàsica llibertat del subjecte: expressar-se enllà de la seva condició com a membre d’un col·lectiu.

I és el conflicte, introduït anteriorment i del qual ja parlava a l’entrevista del 1980 duta a terme pel locutor Soler Serrano, amb què entén, no només la vida, sinó també la novel·la. La novel·la seria un esperit irònic que, amb certa distància, contemplaria el mon i s’autocontemplaria. El conflicte es sosté en l’oposició, en les tensions i friccions. Una de les més rellevants seria la contradicció –i confusió– de l’espai públic amb el privat.

Italo Calvino deia: “Segons Kundera, el pes de viure consisteix primordialment en la constricció, en la densa xarxa de les constriccions públiques i privades que ens lliguen cada cop més curt. La seva novel·la ens mostra com tot allò que escollim a la vida i valorem per la seva lleugeresa, ben aviat, revela la seva insuportable pesantor.”

La novel·la relata les històries de dues parelles d’amants; la de Tereza i Tomas, la de Sabina i Franz, i dels entrellaçaments de les respectives narratives. Quan l’espai exterior condemna, la intimitat esdevé el refugi dels individus. Però com pot algú vexat per la censura assolir una complicitat, una mixtura amb l’altre? Milos Forman, reconegut director i company de Kundera a l’Escola de Cine i Televisió, expressa també aquesta preocupació en el documental de J. Isaacs sobre la Primavera de Praga: “El pitjor mal és el producte de la censura, i aquest és l’autocensura perquè em retorça i em trenca la conducta. Penso una cosa i em veig obligat a dir-ne una altra.” La intimitat kunderiana es pertorba, es converteix en un joc hostil. Els lèxics dels participants es confronten atrapats en les cambres viciades de sexe furtiu. Els silencis reverberen i ballen les antítesis amb la violència del temor a la renúncia del control i la voluntat de l’entrega.

La veu narrativa es fa càrrec dels contrastos i, a voltes amb una autoconsciència declarada, intercala i gradua la intensitat de les escenes. Kundera ens fa accessibles els ambients de les cambres a través de les finestres, que serien els breus capítols en què es distribueix. Els marcs enquadren un costumisme aparentment lleuger i atzarós, les imatges tenen una contundència compositiva cinemàtica que atorga moviment i direcció. Els motius literaris que l’articulen es manifesten com els leitmotivs de les òperes wagnerianes o bé com les frases dels cànons i les polifonies de Bach. Kundera admetia la gran influència que la composició harmònica –apresa del seu pare– hauria tingut en les seves obres. Així que quan parlem de leitmotivs parlem dels períodes temàtics que connoten un determinat caràcter i entre els quals es poden establir correlacions que ens ubiquen directament en l’univers propi de cada personatge. És a partir dels contrapunts fragmentaris establerts –en ocasions amb subtilesa i d’altres amb èmfasi recalcada– que Kundera permet a la posteritat traçar els camins de lectura associativa. Som només els lectors aquells que podem retornar el pes original a la lleugeresa que queda de la paraula després de la mort de l’autor.