Antoni Ferrer Perales (1943-2022) va estudiar teologia i filosofia i després es va dedicar a l’ensenyament. Va ser ordenat sacerdot i va exercir de capellà en diverses parròquies, on es va formar com a professor de religió, fins que va deixar l’exercici ministerial per poder-se casar. Va ser membre actiu de la històrica revista Saó, fundada el 1976 a València, per un grup de cristians progressistes que van treballar per la identitat valenciana, amb el suport d’intel·lectuals, periodistes i escriptors. En tot aquest ambient va anar teixint les seves obres a través de petites editorials. El seu primer llibre, Partitura laberint (1984), va rebre el premi Ausiàs Marc. Segons Sam Abrams en el pròleg, Antoni Ferrer és un poeta vitalista “que lluita, mitjançant la consciència moral, el pensament, la reflexió, la pregària, la meditació”.

El primer poema comença amb la lamentació d’Eurídice, una nimfa del bosc de la mitologia grega. La temàtica no és pas fortuïta, és ideològica, literària, estètica, com els poemes dedicats al minotaure, que busca el ressò d’una partitura per recordar on és. És la desesperació d’un temps que acaba desesperant a tots els homes. De les cendres dona una llista completa de situacions, de llocs, de records. Els poemes van interactuant d’aquesta manera.

El llenguatge que utilitza és ric, amb notables usos dialectals, recollint la història i el llegat d’un país, d’una llengua comuna. Poesia culta, de precisió lèxica que es dirigeix cap al barroquisme i l’abstracció. Els clàssics llatins i les referències bíbliques marquen els eixos centrals de la seva poesia. Per tant, és una poesia que s’ha de llegir les vegades que es considerin necessàries. Els cants, les pregàries, la contemplació i el patiment mesurat, determinen la seva poètica mística, fonda i estructurada.

Antoni Ferrer busca la suficiència de la realitat, agafant diversos conceptes que es transformen en fets quotidians, en el moment que la cultura els exalça a manifestacions civilitzadores, integradores. És una poesia de llarga espera, de plany, de contracció, de reducció del temps

Hi ha poemes, traces de poemes, que et porten a una poesia narrativa, amorosa, relaxada, de la millor tradició valenciana. “¿Com anaves a venir, ai, com anaves a venir a la meva fossana i solitud?”. Per exemple, el poema que parla del so és una gran peça formal. Antoni Ferrer busca la suficiència de la realitat, agafant diversos conceptes que es transformen en fets quotidians, en el moment que la cultura els exalça a manifestacions civilitzadores, integradores. És una poesia de llarga espera, de plany, de contracció, de reducció del temps. Hi ha moments que sobresurt la seva veu, mantenint el to contingut de la febrada. “Ets tant sedosa i trista, amor meu, com la pluja”. De sobte, apareixen versos que reverberen, que es fonen, que la mateixa paraula l’acaba estirant, conduint-la cap al realisme lingüístic.

Porta la poesia culta al límit, el protocol i la finesa, com si estigués vestint el mar i la llum de forma arquitectònica, l’arna del dolor, l’evidencia del temps. També la música pren un notable protagonisme, amb referències a Bach, Häendel o Monteverdi. El llibre Cant espiritual (1992), amb cites i referències a Ausiàs March, és una verbalització d’idees poètiques, de sentits metalingüístics i simbòlics, que enllacen amb el món natural. En cada acció sempre es remarca l'avís de la tenebra i la foscor, com una repetició, com si en cada instant fos conscient de la mort. Potser per això invoca temps immemorials com si fos una esllavissada que s’ho va emportant tot. “Per a què l’alba, per a què el mur i per a què la pàtria”.