Hi ha la història d’un seminarista que anava a cantar missa quan esclatà la guerra, però hagué de pegar a fugir i amagar-se perquè estaven entrant en les esglésies i buscant els religiosos. I, després, està la història dels que van anar a Alginet a fer pistoles per a la guerra

Lozano és un amant de la nostra literatura oral, la qual incorpora de manera natural a la seua novel·la per a enriquir una trama amb dos ramals que tenen molt a veure amb la nostra història concreta i immediata, amb la nostra realitat. Tot parteix de dues històries que van confluint sense que el lector se n’adone per arribar a ser-ne una de sola. Hi ha la història d’un seminarista que anava a cantar missa quan esclatà la guerra, però hagué de pegar a fugir i amagar-se perquè estaven entrant en les esglésies i buscant els religiosos. I, després, està la història dels que van anar a Alginet a fer pistoles per a la guerra. Van muntar una fàbrica amb trenta-quatre bascos, que feien de tècnics i tres-cents cinquanta llauradors reconvertits a fabricants, però que no sabien distingir un torn d’una corriola. I construïren la fàbrica per antonomàsia. “No n’hi ha cap més al poble. No h’hi ha hagut mai cap, i és per això que no saben res de la producció industrial”. Sabin, el tècnic basc que, a banda de fer pistoles, es quedarà a Alginet per construir una família, ja ve un poc escaldat del Front del Nord i “considera que no són més que aficionats que juguen a fer de soldat sense saber-ne. Soldats de plom. Soldats que reben plom, més aviat. Carn de canó, que a Ascaso li feren la pell a Barcelona el primer dia que hi hagué brega de veritat, i a Durruti l’ajusticiaren al cap de poc a Madrid en circumstàncies bastant tèrboles. Uns manifassers. Al bàndol contrari són professionals. Feixistes traïdors i sàdics, però efectius.” Sabin sap que la guerra ja està perduda al Front del Nord, i que la tornarà a perdre ara i ací.

la novel·la recorre el segle XX valencià fins a arribar als nostres dies, a través de les dues famílies que han estan ben marcades per la guerra. Com a marc històric tenim la decadència del camp valencià i la transició de la dictadura a la democràcia tan peculiar i tan valenciana

Així, les vivències d’aquestes dues nissagues d’Alginet, la de la família de Sabin i la de Santiago, el seminarista obligat a fugir del poble per por a les represàlies, conformen les dues trames argumentals que s’aniran descabdellant i encreuant amb el rerefons d’un conflicte bèl·lic que va afectar considerablement als qui el van viure, però també als seus descendents fins a la quarta generació. Així, la novel·la recorre el segle XX valencià  fins a arribar als nostres dies, a través de les dues famílies que han estan ben marcades per la guerra. Com a marc històric tenim la decadència del camp valencià i la transició de la dictadura a la democràcia tan peculiar i tan valenciana: “I hauríem arribat al 75, quan Àxel ja s’havia fet càrrec de l’empresa familiar. Les coses no havien canviat tant, que els fils dels bons negocis de veritat continuaven movent-los els cadells de les famílies de tota la vida, que havien tingut temps més que suficient per a reforçar el nuc del feix, i ara, a més, com a mostra de solidaritat de classe, bastien una teranyina de suports creuats per a evitar que ningú caiguera per efecte dels nous temps”.

Tota la història contada amb un llenguatge acurat, atractiu, convincent i efectiu. Lozano sempre fuig de l’erudició i, sobretot, de les pedanteries. Cada personatge parla amb el registre que li pertoca.