No sé si haver escrit la tesi doctoral sobre Joan Fuster em forneix d’alguna mena d’autoritat per a parlar-ne, però la cosa certa és que amb una relativa assiduïtat he de respondre la pregunta següent: què em recomanes que llegeixi de Fuster? Com a resposta genèrica, sempre hi ha el recurs a les antologies —i n’hi ha per a tots els públics i per a tots els gustos. També podria recórrer als llocs comuns, al Nosaltres, els valencians o al Diccionari per a ociosos. A mi, tanmateix, m’agrada pensar primer en qui em fa la pregunta i després oferir-li l’obra de Fuster que trobo que més s’adiu amb el seu perfil.

Si la pregunta me la fes un aprenent de filòleg amb ganes de dedicar-se a la recerca, ben probablement li recomanaria alguna de les peces que formen part del volum quart de l’obra completa del suecà, Llengua i literatura, I. Dels orígens a la Renaixença. I, certament, hi tindria un bon conjunt per a triar, perquè es tracta d’un llibre de 1.376 pàgines amb lletra petita i ben atapeïda, en paper bíblia i enquadernació de bona qualitat, com pertoca a les obres completes d’un dels nostres clàssics contemporanis —és una magnífica edició conjunta d’Edicions 62, la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim.

Ben pocs han aconseguit produir un conjunt de papers tan ampli i tan interessant. Ben pocs han tingut la seva habilitat analítica. Pràcticament ningú no ens ha ofert un treball de recerca escrit amb un estil tan peculiarment assagístic i tan agradable de llegir

M’atreveixo a dir que aquest és un volum que aclapara. I aclapara no sols perquè aquestes gairebé mil quatre-centes pàgines —descompteu-ne les que corresponen als editors, Antoni Furió i Josep Palàcios— són, simplement, un fragment del total de la producció fusteriana, sinó per se. Ben pocs professors de literatura universitaris han tingut la capacitat de treball que Fuster va demostrar al llarg de la seva trajectòria. Ben pocs han aconseguit produir un conjunt de papers tan ampli i tan interessant. Ben pocs han tingut la seva habilitat analítica. Pràcticament ningú no ens ha ofert un treball de recerca escrit amb un estil tan peculiarment assagístic i tan agradable de llegir. I, atenció, Fuster ho va fer, principalment, des de fora de l’àmbit universitari, per interès personal unes vegades i per encàrrec unes altres. Ara com a articles d’investigació sobre un autor concret, ara com a llibres sobre un període o com a visions de conjunt que podríem interpretar gairebé com a manuals per a estudiants universitaris o de divulgació —o que, com a mínim, han estat emprats com a tals.

El que el lector trobarà en aquest volum són vint-i-tres peces —dic peces i podria dir textos, amb la voluntat de no concretar gaire— de procedència ben diversa. Hi ha des de conferències que posteriorment s’han transformat en articles erudits i s’han publicat en les millors revistes d’investigació del moment a pròlegs a edicions filològiques o divulgatives pròpies o alienes d’alguna figura cabdal de la nostra literatura o llibres complets —fins i tot, el pròleg a la seva tesi doctoral. La majoria, però no tots, provenen de la primera versió de les obres completes de l’autor: concretament els volums I, V i VI, que es van editar encara en vida de Fuster i que ell mateix va controlar i prologar —les introduccions d’aquests volums encapçalen, de fet, l’edició actual— i el volum VII, que va aparèixer després de la mort de l’autor.

textos sobre Vicent Ferrer, Ausiàs Marc, el Tirant lo Blanc, Isabel de Villena, Roís de Corella, Joan Lluís Vives, Joan Timoneda… I, encara, estudis profunds d’història cultural, d’història social de la llengua catalana

Els materials han estat reordenats d’acord amb un criteri cronològic dels autors i els temes tractats: comencen, doncs, amb Ramon Muntaner i arriben fins al mite literari de Serrallonga, amb Víctor Balaguer i Joan Maragall. Abasten, per tant, des de la literatura medieval fins al segle XIX i els primers anys del XX. L’amplitud de compàs de Fuster i la varietat dels seus interessos li permeten oferir-nos textos sobre Vicent Ferrer, Ausiàs Marc, el Tirant lo Blanc, Isabel de Villena, Roís de Corella, Joan Lluís Vives, Joan Timoneda… I, encara, estudis profunds d’història cultural, d’història social de la llengua catalana —segons Palàcios i Furió, la història social és "la matèria de què tracten tots els seus estudis d’història literària i cultural, des dels primers articles dels anys cinquanta […] als últims escrits dels anys noranta"—, amb algunes anàlisis que ben bé podrien adscriure’s a la sociolingüística. L’excepció respecte a l’ordenació cronològica correspon a La poesia catalana, que, com que es presenta com una visió de conjunt, de síntesi, apareix com a primera peça del llibre, després de les tres introduccions esmentades.

Aquest volum es completa amb un apèndix final constituït per dos tipus d’aportacions. D’una banda, unes notes explicatives sobre la procedència de cadascun dels textos: s’hi apunta des del possible germen o l’instigador, si no havia estat per un interès personal de Fuster, fins al recorregut editorial que han tingut abans d’arribar a aquesta edició de l’obra completa. D’altra banda, uns materials complementaris, en forma de notes a l’edició, que inclouen principalment fragments, de vegades molt extensos, localitzats en la correspondència de l’escriptor relatius a la gestació, l’edició i, fins i tot alguna vegada, la recepció dels seus textos. Us recomano que llegiu l’extensa i divertidíssima carta que Fuster adreça a Eulàlia Duran quan la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona decideixen pràcticament alhora investir-lo —"o envestir-me", afegeix ell— doctor honoris causa.

M’agradaria insistir en una apreciació remarcada pels editors, perquè no podria estar-hi més d’acord. Permeteu-me’n, doncs, una citació, sens dubte, massa llarga:

Tot en Fuster és assaig. […] entren en la categoria els estudis d’història literària, d’història de la literatura catalana […] Perquè, ben mirat, l’erudició i la crítica literària són sempre, en Fuster, escrits assagístics, escrits a la seua manera, a la manera de Joan Fuster, porten nota a peu de pàgina o no en porten. Vull dir, volem dir, que els escrits de Joan Fuster exhibeixen una llibertat de pensament i de maneres, una presència constant i immediata del jo escriptor, que està més pròxima de Montaigne […] que de les normes i els usos de l’erudició acadèmica. […] tant si parla d’Ausiàs Marc com de Josep Pla, Fuster s’assaja a si mateix, ho passa tot pel biaix del seu prisma personal. El jo de l’escriptor hi és sempre present, en el to, en l’apreciació, en la forma. […] Escriu —i abans d’escriure, investiga, indaga entre els materials d’arxiu i de biblioteques— per explicar-se ell mateix, i així explicar-ho també als seus lectors, l’interès i la circumstància d’un autor, d’una obra literària o d’un fet cultural.

Com dic, no hi podria estar més d’acord i crec que justament per això, perquè són textos assagístics —concebuts amb la llibertat de no pertànyer a cap escola ni haver-se de cenyir a una terminologia analítica concreta que amb el temps podria haver caigut en desús—, encara es poden llegir avui malgrat els anys que han transcorregut. Alguns tenen quasi setanta anys. Setanta anys en termes de recerca són una pila d’anys i podrien deixar obsoleta qualsevol interpretació. Els textos de Fuster han envellit molt bé, si és que han arribat a envellir. Precisament perquè, si bé poden haver quedat superats en alguns, en molts, aspectes —la ciència, també la ciència filològica, avança que és una barbaritat—, sempre mantenen la qualitat intrínseca de l’escriptura fusteriana. És en aquest sentit que considero que haurien de servir de model a tot aquell que vulgui dedicar-se a la recerca filològica —o a la recerca en general, si més no, en l’àmbit de les humanitats. Ah! Per cert, no busqueu inèdits en aquesta edició. Els editors ens insisteixen que en aquest volum no n’hi ha.