L’any 1976, Montserrat Manent començà a treballar com a fotògrafa oficial del Congrés de Cultura Catalana (CCC). Deixà un testimoni fonamental per comprendre els anys en què milers de persones d’arreu dels Països Catalans es reunien per assentar les bases de la societat que volien construir. Manent fotografià l’Aplec del Puig, els castellers a Cornellà o a Santes Creus, els concerts de Quico Pi de la Serra, la vaga de Laforsa, els discursos encoratjadors de Fuster envoltat de joves carregats d’il·lusió transformadora... Entre altres projectes cal destacar els seus retrats de Maria Mercè Marçal, que més tard s’exposarien amb els que havien fet altres fotògrafes conegudes del moment, com ara Pilar Aymerich i Isabel Steva.

A més de la seva vessant fotogràfica, Manent també va escriure poemes. La seva trajectòria queda recollida en cinc poemaris: Descoberta de temps (1982); Uri (1987), amb pròleg d'Estellés; Camí de Petra (2001); Cant del Puig de Randa (2004) i Llibre de comptes (2017). Aquest darrer es publicà en l’editorial Afers i parteix de documentació apareguda al Llibre del Consell de Catarroja. Si la fotògrafa era ben conscient del valor que tenia deixar arxius històrics en forma d’imatges, la poeta optà per fer creació partint d’un text tan poc literari com podia ser –en un principi– un llibre de comptabilitat.

escriu una novel·la a partir d’un dietari trobat en la casa familiar. Explica la història de la seva besàvia. Reconstrueix el passat de la protagonista reprenent els escrits que ella va deixar. Ysabel, la criada de la casa, d’un dia a l’altre es converteix en l’hereva universal dels senyors Pasqués

En l’obra Ysabel, Manent ens ha sorprès de nou pel que fa a la qüestió documental. Ara l’escriptora ja no parteix d’un text aparentment aliè a qüestions artístiques –com podia ser el llibre d’un Consell municipal–, sinó que escriu una novel·la a partir d’un dietari trobat en la casa familiar. Explica la història de la seva besàvia. Reconstrueix el passat de la protagonista reprenent els escrits que ella va deixar. Ysabel, la criada de la casa, d’un dia a l’altre es converteix en l’hereva universal dels senyors Pasqués. Béns, terres, joies... gairebé tot passa a formar part del seu patrimoni. Però... Per què? Els cosins i tiets llunyans es pregunten enrabiats com és que la mestressa ho ha deixat tot a aquella dona que no és de la família, que fa de minyona. No és possible. La senyora Maria Anna Pasqués no era precisament una dona generosa. Ni tan sols havia tractat mai Ysabel com si fos una més de la família. Fins i tot va arribar en alguna ocasió a fer-la fora de la casa. Què potser guardaven un secret? “Els he mirat a la cara. Ara seran ells que s’hauran d’acostumar a dir-me senyora Ysabel. Senyora mestressa!”.

Dues cites encapçalen la novel·la, una dita popular i uns versos d’Àngel Guimerà. Totes dues fan al·lusió a un passat que no retorna, però que ho impregna tot per sempre: les olors emmagatzemades en records, les petjades inesborrables de les vides dels personatges que habitaren aquella casa. La primera part de la novel·la correspon al manuscrit d’Ysabel. L’autora ha volgut produir en el lector l’efecte d’una transcripció exacta de les paraules de la seva besàvia. La datació, els estats de comptes, els noms complets de les persones, l’inventari de les pertinences dels Pasqués... Tot plegat ajuda a construir aquest univers ficcional.

Va ser, com tantes dones que servien a les classes benestants, dipositària de veritats amagades per evitar tacar llinatges, per mantenir les aparences dels ben considerats. Va viure pels altres. Sempre pels altres

En la segona part ens trobem davant d’una carta firmada per la mateixa autora, Montserrat Manent, i dirigida a la seva besàvia. L’escrit ara revela com sorgeix en ella la necessitat d’escriure un relat cru i, no obstant això, tendre. Injust, però alhora conciliador. La història, en definitiva, d’una traïció, però impregnada de lleialtat al mateix temps. En una segona carta s’adreça a la seva àvia Maria. I si la topada amb aquell manuscrit no fou casualitat? L’àvia va llegir també el manuscrit d’Ysabel? Era ella qui volia que el trobara? Només Montserrat, “l’única neta”, seria capaç de comprendre aquell dolor, de reviure aquella història familiar, d’implicar-s’hi fins a aconseguir que la besàvia fos recordada com mereixia. Montserrat va revelar el secret que Ysabel havia tingut a l’estómac tant de temps. Ysabel, com tantes altres dones, va viure per servir senyors i mestresses. Va ser, com tantes dones que servien a les classes benestants, dipositària de veritats amagades per evitar tacar llinatges, per mantenir les aparences dels ben considerats. Va viure pels altres. Sempre pels altres, però no la seva pròpia vida. Ysabel va aprendre a esperar. I només així va poder fer-se justícia, a la seva manera.