El títol i la portada del llibre ja funcionen com una introducció a allò que trobarem dins, amb una fotografia que ens presenta un indret fascinant, gairebé secret actualment, de la comarca de l’Alacantí. Com un quadre idíl·lic o una estampa d’un pessebre nadalenc, observem en ella tots els elements sobre els quals se’ns parlarà en aquestes pàgines: un riu –ara prou ofegat per la vegetació de ribera–, amb tot el que significa com a font de vida, però també com a frontera; un territori amb uns components naturals excepcionals en comunió amb l’activitat humana –hortes i cases–, que esdevé com un paisatge específic, resultat final de la conjugació naturalesa-humans, en un espai i un temps determinats. Val a dir que un dels seus editors, Jorge Payá, va proposar a través de les xarxes un grapat de fotografies i que aquesta va ser la triada per la majoria. I val a dir també que aquest llibre naix de la col·laboració d’un grup de persones que s’han relacionat inicialment també a través de les xarxes, unides per l’interès comú en la comarca de l’Alacantí.

A Onil i Castalla és el riu Verd; des del pantà de Tibi pren el nom de riu Montnegre i creix amb les aigües del riu de la Torre de les Maçanes o de Xixona. A Mutxamel i Sant Joan l’anomenen també el Riuet, i quan desemboca a la mar, al Cap Blau del Campello, rep el nom de Riu Sec

Probablement identificareu l’Alacantí com un territori subdesèrtic, de costes turístiques i pobles dormitori, travessat per una autopista paral·lela a la costa que ens deixa un regust com de nord d’Àfrica. Però alguns municipis, com Agost, Xixona o la Torre de les Maçanes superen els 500 metres d’altitud, i serres boscoses com la del Ventall o el Maigmó estan per damunt dels 1.000 metres en els límits amb la Foia de Castalla. Allí precisament –a la serra d’Onil– naix el riu Montnegre, l’únic riu que discorre per la comarca de l’Alacantí. Al seu curs alt es troba el pantà de Tibi, obra hidràulica impressionant, construïda a les darreries del segle XVI per abastir d’aigua l’Horta d’Alacant. A Onil i Castalla és el riu Verd; des del pantà de Tibi pren el nom de riu Montnegre i creix amb les aigües del riu de la Torre de les Maçanes o de Xixona. A Mutxamel i Sant Joan l’anomenen també el Riuet, i quan desemboca a la mar, al Cap Blau del Campello, rep el nom de Riu Sec. Tants noms, sens dubte, signifiquen una llarga i profitosa relació amb els humans.

A més de ser el tronc del vell sistema de regadiu comarcal, amb presses i assuts no tots ben conservats hui, el Montnegre és encara un singular paratge humit entre terres molt àrides, tot i no estar inclòs en el catàleg de Zones Humides..., una mostra més del seu oblit institucional. L’escàs interès per l’ecosistema i la història del Montnegre ha esperonat l’equip multidisciplinar que ha estudiat, des de diferents prismes, la vida al voltant del Montnegre.

a la vora dreta del riu, es troba el molló de Montnegre, referència per traçar la divisió territorial del Tractat d’Almirra, signat en 1244 per Jaume I i el futur rei de Castella Alfons X. Al nord, Xixona, seria per al Regne de València, de la Corona d’Aragó; al sud, Alacant, per al Regne de Múrcia, de la Corona de Castella

Un dels seus editors, Jorge Payá –doctorat en Dret per la Universitat d’Alacant amb una tesi sobre el règim jurídic del riu entre els segles XIII i XVIII–, en la introducció, ens recorda que al Cabeç del Montnegre, una muntanya de poc més de 500 metres, a la vora dreta del riu, es troba el molló de Montnegre, referència per traçar la divisió territorial del Tractat d’Almirra, signat en 1244 per Jaume I i el futur rei de Castella Alfons X. Al nord, Xixona, seria per al Regne de València, de la Corona d’Aragó; al sud, Alacant, per al Regne de Múrcia, de la Corona de Castella, durant una cinquantena d’anys. El riu restà com a frontera, en un món on regnava, si em permeteu la ironia, el federalisme en temps pactistes i bel·licosos. Però en 1296 Jaume II ocupava les terres del Montnegre, entre d’altres, i les reincorporava al Regne de València, i els mollons d’Almirra ara seran divisòries només governatives, eclesiàstiques i municipals. Les disputes entre Xixona i Alacant estaven servides, i els habitants del riu hi van ser especialment actius. 

El llibre no ens proposa una romàntica tornada al passat, però sí conèixer-lo per poder estimar i protegir, si encara estem a temps, el patrimoni natural i històric que hi resta i que hauria de ser de tots. Hui, de les 285 tafulles –unes 33 hectàrees– amb dret al rec, menys de la meitat encara es cultiven. El Montnegre ha anat degradant-se, com ho fan tantes àrees periurbanes quan l’agricultura tradicional passa a ser gairebé prescindible. Però hi va haver un temps en què la cicatriu verda del Montnegre era un verger que abastia els rebosts d’Alacant i voltants. Hi va haver un temps en que el Montnegre tenia una població estable que disposava d’un entramat social compacte i reconegut, com testimonien els plets que els propietaris dels drets d’aigua no van deixar d’establir per defensar els seus drets. Un temps on els xiquets podien nàixer a casa, atesos per metges i comares de pobles veïns, podien anar a escola, o podien anar a resar i fer festa a les ermites..., parlant un bell valencià. És ja ben entrada la segona meitat del segle XX que una forma tan particular de vida es perd definitivament.

El Montnegre ha anat degradant-se, com ho fan tantes àrees periurbanes quan l’agricultura tradicional passa a ser gairebé prescindible. Però hi va haver un temps en què la cicatriu verda del Montnegre era un verger que abastia els rebosts d’Alacant i voltants

A les pàgines d’aquest breu volum podreu apreciar els valors geològics irrepetibles, una fauna i un flora que estan demanant a crits un treball de catalogació i protecció, una història passada amb restes antiquíssimes, de temps romans, i una forma de vida econòmica i social extingida no fa tant, on es conjugaven harmòniques l’agricultura i la ramaderia. També hi trobarem un breu anàlisi de la parla tradicional i una proposta de visita, respectuosa, que no ens hauríem de perdre.

En definitiva, la lectura d’aquest llibre no sols és imprescindible per als qui vivim a l’Alacantí. Ho és també per a tots aquells que estimem el nostre territori, a qui devem un tracte de respecte, que comença, precisament, pel coneixement de tot plegat; tasca i divulgació en què haurien d’implicar-se, per què no?, les Institucions. Treballs multidisciplinars com aquest en són tan necessaris! No puc més que agrair la iniciativa i la desinteressada dedicació de totes les persones que l’han escrit. Un llibre que es llig amb molt de plaer i que ha girat en presentacions acurades per tota la comarca, amb gran èxit de públic. Tant de bo, el propòsit del llibre, i nous projectes semblants, triomfen. Seria un bon senyal que no tot està perdut, que sabem quant resta per fer i que hi ha gent disposada a la faena.